Les darreres setmanes he fullejat uns quants llibres de neurociència. Un cop superada l’era de la mecanització, comprendre com funciona el cervell humà deu ser una promesa de rendibilitat segura. L’Amazon va ple de llibres curulls d’estudis i d’anècdotes. Una cosa que m’ha cridat l’atenció és que tots coincideixen a insistir que no tan sols som molt irracionals i influenciables, sinó també que som tremendament refractaris a acceptar-ho. A diferència del que passava fa uns anys, la idea de l’inconscient torna a tenir prestigi.
L’home sempre s’ha protegit de les seves motivacions personals profundes. Sovint busquem explicacions estereotipades a les nostres reaccions per alleujar l’ansietat que ens produeix el desconeixement o el misteri; d’altres vegades venem motos per dissimular els nostres punts febles als adversaris potencials. Les motivacions s'han d'entendre com estructures molt complexes. Tot i així, cada cop que racionalitzem per buscar excuses que ens alliberin d’una veritat que ens sembla massa crua –que pensem que no podrem portar-la amb dignitat–, acabem posant-nos en perill.
Les condicions psicològiques al final se solen imposar a les condicions materials. Encara no s’ha escrit una història de la guerra psicològica dels últims dos mil anys. La victòria de Salamina es va basar en la superioritat psicològica, igual que la victòria americana de Midway. La guerra freda va ser una guerra psicològica i la guerra amb l'ISIS és una guerra del mateix tipus. El problema de Hitler és que era boig, i el problema dels alemanys és que no estaven psicològicament preparats per la tecnologia i la victòria que tenien a l’abast.
La història del progrés és la història de la conquesta de la cabra que portem dins
Igual com passa amb els individus, els millors països són els que saben identificar i gestionar les seves febleses i desitjos. Per això fa por reconèixer que algú o alguna cosa ens ha influït, o ens ha traumatitzat, o que algunes decisions de pes les prenem empesos pel subconscient. La història del progrés és la història de la conquesta de la cabra que portem dins. França va vendre millor que cap altre país la il·lusió que l’individu podia arribar a ésser perfectament autònom, racional i lliure. Des de llavors ho ha tingut gairebé tot pagat. Fins que a còpia de mentir per fer-se la important ha esgotat les excuses.
A Occident fa por reconèixer que la conquesta de la cabra no està ni de bon tros acabada perquè això qüestionaria la nostra hegemonia ja minvant, i ens "rebaixaria" al nivell de les altres civilitzacions. També ens fa por perquè, en el fons, no hi pot haver progrés real sense conflicte. Des de la II Guerra Mundial, hem dissimulat la por al conflicte posant èmfasi en el control del món exterior. Per fugir de l’Holocaust, hem bescanviat la saviesa per la recerca tecnològica. El resultat és que els nostres intel·lectuals, economistes i polítics parlen més de com la gent s’hauria de comportar que no pas de com es comporta realment.
El gran perill de la nostra època és la por que tenim a intentar veure les coses tal com són; és la superficialitat a la qual ens aboca la reluctància a acceptar que som influenciables i que els factors externs i heretats ens condicionen molt, per bé i per mal. Els científics han demostrat que els fets traumàtics reestructuren el cervell i la relació entre el conscient i el subconscient. Hi ha una part del cervell a la qual de moment no hi podem accedir, però hi ha una altra part de la qual cada dia en volem saber menys coses. La decadència de les humanitats i de la literatura; les caces de bruixes que s’organitzen a Twitter; la preeminència del discurs polític gallinaci, en són una bona prova. Es diu poc, però el totalitarisme també va guanyar algunes guerres.
Es diu poc, però el totalitarisme també va guanyar algunes guerres
Si ens hi fixem, veurem que com més feble és una persona més refractària és a acceptar els condicionants emocionals de la seva conducta i a investigar-los. Amb els països passa igual. Com més superficial és una societat, més tendeix a veure les emocions i la raó com una dicotomia, més que no pas com una continuïtat fluida. Traçar una frontera entre les emocions i la raó serveix per fomentar un cofoisme estàtic i fanatitzat, però no per estimular la intel·ligència i el talent. La cultura, la relació entre les persones i els pobles, no s’aguanta sobre conceptes i raonaments lògics, sinó sobre l’intercanvi d’experiències fortes, íntimes, viscerals, viscudes de primera mà.
A còpia de mirar el món a través de conceptes abstractes o desinfectats d’experiències torbadores, se’ns ha adormit la intel·ligència i la sensibilitat. Hem creat un abisme de buidor entre les idees i els amors concrets. Fins i tot el liberalisme s’ha tornat teòric en mans del capitalisme d’amiguets. Veiem nazis, corruptes, masclistes i terroristes a tot arreu. Vivim més còmodes que mai i parlem més que mai d’austeritat. Els diaris van plens de referències a la desigualtat, però diuen ben poc del malestar espiritual que recorre Europa i els Estats Units. Sovint el malestar té més a veure amb la manca d’objectius personals i col·lectius d'una certa transcendència, que no pas amb les derrotes del passat o del present que no han aconseguit matar-nos.
Després de l’Holocaust Europa s’ha tornat al·lèrgica al conflicte, però un altre conflicte no destruiria pas Europa, sinó que destruiria els estats-nació. El mateix es pot dir d’Espanya i la demagògia i el col·lapse emocional que generen els fantasmes que ha fet emergir la situació de Catalunya. Hem esgotat el control del món exterior com a font de creació. Venerem els mòbils i internet, però el canvi tecnològic fort es va produir amb el telèfon, la televisió, el cotxe i el tanc ja fa un segle. La civilització occidental necessita conquerir una nova llibertat interior. Hem d'explorar i cultivar una idea de llibertat que no només ens ajudi a gestionar les armes i els entreteniments que ja hem creat, sinó que ens permeti continuar-los desenvolupant abans no ho faci un altre. Entrem de ple en una època d’introspecció psicològica. Quan això passa o bé hi ha una desgràcia o bé la cultura fa un salt endavant.