Josep Pagès, membre de la Sindicatura Electoral en ocasió del plebiscit de l'1-O del 2017, va definir molt bé fa uns dies a ElNacional.cat una de les característiques essencials del lawfare: “Ens mantenen en un estat d'inseguretat jurídica per immobilitzar-nos”. Valorava així la sentència de l'Audiència de Barcelona que va anul·lar la d'un jutjat penal que prèviament havia absolt dels delictes objecte d'acusació els cinc membres d'aquesta sindicatura, per considerar que la sentència absolutòria havia valorat la prova practicada de manera il·lògica i arbitrària. I és que anul·lar una absolució perquè la valoració de la prova és il·lògica o arbitrària és un pronunciament molt inusual en l'estat de dret, que veta que el tribunal d'apel·lació penal condemni on el tribunal d'instància, valorant les proves directament in situ, no ho va fer.
Però la dinàmica del lawfare és la de la desviació de poder: es fa servir el procediment judicial per immobilitzar, castigar, reprimir, dividir. Es retorcen els arguments jurídics perquè l'aplicació de la llei serveixi a aquests fins. Es tracta desigualment el considerat enemic polític (en aquest cas, l'independentisme català) i, en moltes ocasions, es pretén exportar aquesta (no) lògica, aquest degenerat marc mental, als mateixos adversaris polítics, perquè cometin l'error de mirar el dit i no la lluna.
En el cas de la presidenta del Parlament, Laura Borràs, es donen totes aquestes circumstàncies. El magistrat instructor del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha obert judici oral contra ella pels suposats delictes continuats de falsedat documental (en documents mercantils assimilats per destí a documents públics) i prevaricació administrativa. Aquest acte no és susceptible de recurs ordinari (quant a l'efecte de la pròpia obertura de judici). L'article 25.4 del Reglament del Parlament disposa la suspensió del diputat per la Mesa en cas de l'existència d'un acte d'obertura de judici oral per delicte de corrupció, preveient-se la possibilitat de requerir de la Comissió de l'Estatut del Diputat un dictamen en cas de dubte sobre la mena de delicte.
La falsedat documental i la prevaricació administrativa constitueixen delictes vinculats a la corrupció en el sentit d'aquest precepte reglamentari? El Codi Penal no defineix els delictes de corrupció. La Convenció de les Nacions Unides contra la corrupció, vigent des de desembre del 2005, considera com a tals el suborn, el tràfic d'influències, l'enriquiment injust, la malversació o el blanqueig de capitals generats per aquests delictes. Pel que fa a la prevaricació administrativa, el seu article 19 només considera delicte de corrupció l'abús de funcions per a l'obtenció d'un benefici propi o de tercera persona.
En el cas de Laura Borràs existeix una única acusació, en la qual no s'ha apreciat ni benefici propi ni benefici de tercers, raó per la qual no s'exigeix de la persona acusada cap indemnització ni reparació civil.
En el cas de Laura Borràs existeix una única acusació, que ja ha generat l'obertura de judici oral per un delicte continuat de prevaricació administrativa, en el qual no s'ha apreciat ni benefici propi ni benefici de tercers, raó per la qual no s'exigeix de la persona acusada cap indemnització ni reparació civil. Per això, d'acord amb la citada Convenció, no existeix cap delicte de corrupció. I aquesta absència de definició hauria de suposar garantia addicional respecte de la seva suspensió o no suspensió, quan els drets fonamentals de la persona (entre ells el de mantenir-se en els càrrecs públics per als quals ha estat triada, reconegut a l'article 23.2 de la Constitució) han d'interpretar-se conforme als tractats internacionals subscrits per l'estat espanyol.
En una anàlisi més completa de les circumstàncies referides en l'escrit d'acusació del ministeri fiscal, no és factible concloure sense més l'existència d'una fragmentació de contractes administratius on hauria d'haver-hi un únic procés de contractació i licitació pública, ja que els diversos contractes de serveis informàtics presentaven una pròpia definició i autonomia. Però en qualsevol cas, la fragmentació de contractes afectaria l'àmbit de la validesa de la contractació administrativa, l'àmbit del dret administratiu i no del dret penal. I si ho considerem des del punt de vista del professional beneficiat pels diferents contractes, ningú dubta que van ser complerts en benefici de l'interès públic ni ningú acusa de sobrepreus. En aquestes circumstàncies (preu normal i adequat compliment contractual) qualsevol persona experta en contractació administrativa sap que la regulació d'un hipotètic concurs públic obert a tots els licitadors que valorés adequadament les característiques tècniques del servei no hauria de perjudicar ni excloure el professional que complia bé, coneixia els serveis demandats i cobrava segons mercat.
En aquestes circumstàncies, valorar com a delictes de corrupció aquells pels quals està sent acusada Laura Borràs davant el TSJC alimenta la lògica del lawfare, reforça l'aplicació del dret penal de l'enemic i, fonamentalment, suposa per part d'ERC i de la CUP (la dinàmica dels partits unionistes és fer tot el mal possible) assumir el marc mental imposat des de Madrid.
Fa uns dies l'enquesta d'Electomanía va llançar una substancial progressió dels partidaris de la independència de Catalunya (49,7% vs. 45,3% i un 5% d'indecisos), i els partidaris del dret a decidir del país es dupliquen davant els detractors. És molt possible que aquesta dinàmica del lawfare estigui generant més independentistes, encara que la fragmentació partidària i la lògica repressiva generin desafecció i desmobilització. En qualsevol cas, sembla molt difícil que l'acord de la Mesa del Parlament que suspengui en els seus drets la presidenta Laura Borràs no afecti d'alguna manera l'estabilitat de l'actual Govern ni produeixi efectes diversos i potencialment considerables tant en les bases independentistes com, fins i tot, en part substancial del cos electoral.