El dia 1 de gener de cada any és de rituals. Els primers nadons de cada hospital, els maleïts accidents de trànsit, el concert de Cap d’Any des de Viena... i, malauradament, el reguitzell de preus a l’alça.

A vegades una pensa que els marcs mentals dels nostres governants i els de la població en general estan completament desincronitzats. L’economia continua en fase expansiva: la catalana creix a un ritme del 3,5% per tercer any consecutiu (3,1% a Espanya) i tot i que sembla que el 2018 hi haurà un petit alentiment, les dades continuaran sent positives. Paral·lelament, els salaris han crescut a través dels convenis col·lectius un 1,42% de mitjana.

Del 2009 al 2016, la devaluació salarial ha fet perdre de mitjana un 5,4% de poder adquisitiu a cada treballador; i així estem. La recuperació del creixement i els baixos costos de les empreses han fet que aquestes ja hagin recuperat els nivells de benefici d’abans de la crisi. Així, en la composició del PIB, els salaris han perdut vora el 5% del seu pes mentre que els beneficis empresarials han guanyat un 2%.

I les xifres, com sempre, ens transmeten realitats i símptomes. La realitat es troba en els mons paral·lels. En la constatació que t’apujaran l’aigua un 11,8%, o el transport públic o els carburants o l’electricitat, per la qual ja paguem un preu indecent, i tu cobres el mateix o menys.

Els subministraments bàsics són un dret fonamental. Poder escalfar la casa, rentar-se o el dret a la mobilitat no són cap luxe sinó una necessitat. Molts cops ens diuen que els barcelonins i les barcelonines paguem els transports més barats d’Europa. Segurament amb raó. Però també tenim els salaris més baixos del vell continent. No podem guanyar sous de misèria i que viure als nostres barris, pobles i ciutats sigui prohibitiu.

Quan tot s’apuja i el teu esforç no es veu recompensat i tu cada cop vius pitjor, pots arribar a l’infern

I ara parlem del símptoma: hi ha la impressió que estem construint vides excloents. Mentre sempre s’ha defensat la ciutadania inclusiva, els darrers anys està fent forat la concepció de persones expulsades, amb la sensació que per molt que remis, per molt que busquis feina, tinguis la sort de trobar-la i guanyis un salari, la corrent, sempre tornes al punt de partida. La constatació que per molt que la vida avanci tu sempre ets al mateix lloc, cobrant un salari de misèria per sobreviure, mentre que a l’Ibex li van bé les coses. I tu, al mateix lloc o una mica més endarrere.

L’alça dels preus no és cap broma. Ni la creixent sensació d’injustícia. Moltes de les grans revoltes cíviques dels catalans i catalanes han anat en paral·lel a actes percebuts com a greuge per a la ciutadania. Com la vaga dels tramvies de l’any 1951 o el tancament de caixes protagonitzat pels industrials catalans. La història és tossuda. I els que ara es neguen a apujar salaris i els que incrementen els preus d’elements bàsics s’ho haurien de plantejar. Perquè no hi ha res pitjor que tenir internament la ràbia creixent que les decisions que es prenen estan basades en realitats que no són les teves perquè et sentis tractat com a ciutadà o ciutadana de segona.

Diuen els Txarango que quan tot s’enlaira pots tocar els somnis de puntetes. Doncs bé, quan tot s’apuja i el teu esforç no es veu recompensat i tu cada cop vius pitjor, pots arribar a l’infern; i és aleshores quan la revolta ha germinat i pot ser imparable. Compte a posar a la gent contra les cordes. Perquè, avui, la sensació és invisible i es construeix a cada casa, a cada barri, ciutat o poble. Però qualsevol guspira pot encendre la ira de la població. I els que es creuen que el patiment que ens estan infringint es resisteix amb resignació, es poden quedar amb un pam de nas.