A vegades l’acceleració et pot fer passar de frenada. A Ciutadans se’ls estan indigestant els bons auguris electorals. Només en una setmana se’ls ha vist el llautó d’una manera exagerada. A la vida no ho pots menysprear tot i a tothom. Perquè al final això et pot tornar com un bumerang.

Comencem pel principi. El Primer de Maig la portaveu adjunta del partit taronja, Sonia Sierra, va afirmar: "Mentre els sindicats vagin de la mà dels separatistes, Cs no participarà en el Primer de Maig". Anem a pams. Els sindicats no van de la mà de ningú. Són organitzacions sobiranes amb una afiliació plural i transversal que prenen les seves decisions de forma autònoma. Tan sols algú amb una visió utilitarista i patrimonial del sindicalisme podria fer aquesta afirmació.. Però a més a més els d’Albert Rivera han intentat que el Parlament reprovés la decisió de CCOO i UGT de participar en la convocatòria de l’Espai Democràcia i Convivència el passat 15 d’abril. Cap govern ni partit del món porta en seu parlamentària les decisions d’organitzacions privades. Doncs bé, en el seu descontrol ho han provat, contravenint fins i tot principis sagrats aprovats pel Conveni de l’OIT número 87, i ratificat per l’Estat espanyol, en què s’estableix clarament que la llibertat sindical inclou la llibertat de l’activitat sindical i que aquesta està especialment protegida de les organitzacions empresarials, empreses i poders públics. Aquesta protecció també es troba reforçada per la mateixa Constitució i diferents sentències del Tribunal Constitucional. A què es deu aquesta ràbia contra les organitzacions sindicals? Doncs a la visió de l’"estàs amb mi o contra mi", sense matisos. I, sobretot, a la concepció que la societat civil —sí, perquè els sindicats són societat civil— ens agrada sempre que s'estigui d’acord amb nosaltres. Al final, el que ha fet Ciutadans aquesta setmana és només una prova per controlar la dissidència. Asseure-la i jutjar-la sota criteris únicament i exclusivament propis. Afortunadament, tota la resta de l’arc parlamentari, sense fissures, no han entrat en el seu joc i els han deixat sols. Una mica de demagògia barata no és suficient per carregar-s’ho tot. I, sobretot, el que han d’entendre al partit d’Inés Arrimadas és que el Parlament no serveix ni per fiscalitzar ni per coaccionar les decisions d’altres, i que a organitzacions centenàries no se les pot tractar de menors d’edat.

Mals presagis. S’acosten núvols negres per a la llibertat i la democràcia

Però continuem amb la setmana de glòria de Ciutadans. Sense escrúpols, Albert Rivera va ser capaç de difondre a les xarxes socials la notícia d’El Mundo sobre els mestres de l'institut El Palau. Hi ha vegades que pel·lícules et queden gravades a sang i foc a la memòria. En el meu cas, recordo La lengua de las mariposas, fantàstic film de José Luis Cuerda sobre una novel·la de Manolo Rivas, que narra la vida a la preguerra civil d’un poblat de Galícia. El protagonista és un mestre, el senyor Gregorio, que ensenyarà als alumnes basant-se en l’entorn en què es troben. L’escola que viu al medi, que educa i explica l’entorn. I com és normal, els centres van haver d’explicar el que va passar l’1 d’octubre. Perquè era la seva obligació. Però més enllà d’aquesta realitat, cal protegir els mestres. La seva funció i la seva intimitat. El dret a preservar el més sagrat dels oficis. I com bé ha dit el president del Consell Escolar, no podem permetre el linxament públic dels mestres. Perquè si no, al final, com li passa al senyor Gregorio, t’acaben fent una purga. I, sobretot, cal deixar clar que els nostres professors no adoctrinen. Senzillament intenten fer la seva funció de la millor forma que poden en societats cada dia més complexes i que canvien en qüestió d’hores. I també cal posar en relleu que aquestes acusacions poden tenir una finalitat intimidatòria i dissuasiva de l’exercici de la llibertat d’expressió i de càtedra, la qual cosa resulta preocupant. Sembla com si assenyalant els professors i professores d’El Palau es volgués alertar la resta de comunitat educativa fent que la seva feina estigui contínuament posada en qüestió. I això no ho podem permetre. Cal respondre com a societat. Sense fissures. L’escola no es toca i encara menys els nostres professors i professores.

Assenyales els sindicalistes desobedients. Dius en públic noms i cognoms de professors i professores i així facilites que la diana sigui més fàcil. Situes bàndols entre els bons i dolents. Intentes controlar la societat civil i l’educació. Mals presagis. S’acosten núvols negres per a la llibertat i la democràcia. O fem un front comú en defensa de la convivència o el diluvi s’aproxima. Fem que la setmana de glòria es converteixi en el seu pitjor malson. Desemmascarem-los i diguem les coses pel seu nom.