Aquest diumenge a la nit, Raimon farà el darrer concert al Palau de la Música, i amb ell segurament s’acomiadarà dels escenaris un dels més grans de la música catalana.

El dia que vaig fer divuit anys, a casa em van regalar l’Integral d’en Raimon, un recopilatori immens de la seva discografia. Al tocadiscs de la família s’hi anava alternant indiferentment Lluís Llach, Quico Pi de la Serra, Tomeu Penya i Raimon. Amb ell vaig aprendre la bellesa d’Ausiàs March, de les seves “Veles e vents”; la immensitat d’Espriu en aquells mots insuperables que diuen el “Salvat el poble, ja l’amo de tot, no gos mesell, sinó l’únic senyor”; o el sarcasme i l’amor cortès dels trobadors i poetes del segle XV, com Jordi de Sant Jordi i Anselm Turmeda.

Molts podrien pensar que en Raimon és patrimoni de les generacions anteriors. Però no és veritat. Ha saltat edats i classes, procedències i cultures, i és una mica de tothom. Molts hem après més de literatura catalana amb ell que no pas en cap escola o institut. Ens ha ensenyat que la nostra pàtria també passa pels carrers blancs de Xàtiva i que no s’acaba a l’Ebre, que al País Basc hi caben tots els colors del verd i que, d’una anada en moto, en pot sortir un dels himnes més importants del país com és “Al vent”. Reivindico en Raimon no només com el cantautor dels meus pares i de la lluita antifranquista i la transició, sinó com el joglar singular que ha fet que la nostra autoestima cap als clàssics catalans s’incrementés exponencialment, i com la persona que ha cantat a l’amor, però també a la mort; al país, però també a les classes socials més baixes. Que ha posat lletra i música a un país que molt sovint no sap expressar les seves emocions i vivències. I ell hi ha ajudat. I sobretot, el reivindico també com a cantautor de la meva generació. És cert que avui tenim en Feliu Ventura, en Cesk Freixas, en Joan Rovira o en Roger Mas. Ells signifiquen l’evolució de la música catalana. Ells s’han unit al nostre patrimoni ja consolidat, el fan evolucionar i sobretot li garanteixen el futur.

En temps de dubtes inacabables, amb un punt de desorientació i por, entre estadis d’un vell món i un de nou, és quan necessitem més que mai la inspiració d’homes com ell

Els pobles necessitem himnes. I no parlo dels oficials. Estem assedegats d’expressar de forma coral tot allò que ens singularitza com a societat. Aquell fil invisible que ens uneix. I tots els pobles del món necessiten els seus poetes perquè posin noms i cognoms als seus desitjos, a les seves frustracions i a les seves esperances. Segurament en Raimon marxa en el moment menys indicat, tot i que n’entenc els motius i el cansament. En temps de dubtes inacabables, amb un punt de desorientació i por, entre estadis d’un vell món i un de nou, és quan necessitem més que mai la inspiració d’homes com ell. Necessitem algú que amb aquella veu potent i contundent ens canti allò de “Negaré decepcions, continuaré esperances”.

Diumenge seré al Palau de la Música. Amb cada nota del concert s’acabarà una mica del relator invisible i humà de la meva crònica vital. Però el seu llegat és més actual i necessari que mai. Perquè som la generació que ha de trencar el silenci antic i molt llarg del qual venim, som la gent que –segur— el romprà, i sobretot, estem obligats a continuar el que ell ja havia continuat. Llarga vida, Ramon Pelegero.