Fa dies que el vocabulari s’ha convertit en una arma perversa en el relat del conflicte polític en què vivim.

D’Albert Rivera afirmant “me sorprende que los sindicatos mayoritarios estén al lado de los golpistas”, al coordinador general del PP, Fernández Maillo, explicant amb èmfasi que els CDR eren kale borroka, CDR que també han presentat com els comandos o bé insurgència i que abans que ho fessin els mateixos fiscals alguns lligaven interessadament al terrorisme. Jordi Cañas també va arribar a dir que al Parlament s’havia fet un “cop d’estat” com el del 23-F. I fent un buidat dels últims titulars “periodístics” més rabiosos trobem molts altres termes que abonen el camp d’aquesta escalada, com supremacismo, guerrilla urbana, adoctrinamiento...

Malauradament, aquesta utilització la fa tothom. De tots cantons, Josep Costa, el vicepresident del Parlament, feia el dijous un símil entre Llarena i Tejero amb el cop d’Estat. Tampoc no ho podem permetre. I no podem caure en la trampa de concedir espais de demagògia fàcils.

La “festa” va començar fa temps. Amb quatre-cents sindicalistes encausats per la darrera vaga general. Amb dos estudiants que van passar a la presó uns quants dies pel fet de portar walkies en una manifestació i als quals també s’acusava de pertinença a banda armada. Amb tuitaires i rapers a judici. I alguns, al principi van mirar cap a una altra banda. I amb l’aval o els silencis positius de determinada part de la societat. Avui fer vaga ja no es considera socialment un dret, sinó que alguns la criminalitzen d’arrel. El llenguatge verbal, o simplement, fotogràfic, també ha tingut un paper. O alguns no recorden les portades dels diaris de l’endemà d’una vaga general, plenes de cotxes cremant o d’aparadors trencats? Maximitzant un fet concret, elevant a categoria tot un dia de protesta al carrer. Fent el titular fàcil però convertint un fet normal en el seu 99% de desenvolupament en una jornada globalment vandàlica.

No hem de permetre que ens robin el llenguatge. Cal dir les coses pel seu nom, i no deixar-nos portar per estridències que no porten enlloc per un grapat de vots

Els CDR són l’expressió legítima d’una societat democràtica que accepta les dissidències i que fa de la mobilització la millor expressió d’una societat civil que es vol viva. Que estiguin atents tots els qui creuen que això no va amb ells. Que no es pensin que l’aigua no els arribarà al coll. Ja se n’encarregarà algú de fer servir aquell qualificatiu perfecte per atribuir-los coses impensables. Perquè allà on no arribin els fets, hi arribin les paraules. Per posar-hi ombres, per escampar sospites, en definitiva, per trobar el mot amb més benzina.

No podem deixar que es banalitzi el llenguatge. Perquè darrere d’ell es creen universos. Un cop d’estat és el que és. I en cap cas, ni el 27 d’octubre, n’hi va haver un, ni un jutge —per qui no tinc cap simpatia— és un colpista.

No hem de permetre que ens robin el llenguatge. Cal dir les coses pel seu nom, i no deixar-nos portar per estridències que no porten enlloc per un grapat de vots. L’escalada terminològica sembla que no té fi i en el fons se sembra en les ments menys hàbils políticament. Persones que viuen en i pel conflicte. No caiguem en la provocació. Un titular grandiloqüent no s’ho val.