Una frase dita per l’Ernest Folch, el meu editor i l’home a qui li he confiat la meva producció literària dels darrers anys, va tocar al bell mig de la diana. En una tertúlia nocturna dedicada a l'única religió atea que mereix dues misses setmanals i setanta pares nostres, l’Ernest va definir molt bé la situació que viu Lamine Yamal: "ell ha de decidir si vol ser Leo Messi o Neymar". En idioma shakespearià, podríem dir que, segons Folch, Yamal es troba davant un "to be, or not to be" que, a la llarga, pot significar guanyar vuit pilotes d’or o ser la víctima de la seva pròpia grandesa. Viure ràpid, morir jove i deixar un bonic cadàver és una expressió atribuïda erròniament a James Dena i, per consegüent, altament cinematogràfica —les pel·lícules perduren, les icones es canonitzen—, però en el món del futbol et condemna a la fugacitat i a l’oblit a curt termini.

Recordant-me de quan tenia 18 anys i de les tribulacions existencials que solia patir, admiro l’extraordinària fortalesa mental que ha de tenir un nano com Lamine cada cop que salta a la gespa dels estadis, o quan surt al carrer envoltat d’admiradors bocabadats o de rèmores familiars o d’amics i coneguts disposats a xuclar-li la sang. Això, diran alguns, forma part de la idiosincràsia d’un superdotat futbolístic, i quan hom és un prodigi, ha d’assumir les conseqüències de la seva magnificència. I potser tenen raó, però sempre va bé que algú li recordi, de tant en tant, que ell és només un producte d’alta gamma d’un negoci anomenat futbol, i que hauria de vigilar amb aquells que l’han convertit en la gallina dels ous d’or.

Com a culer, em sento un privilegiat per haver passat del dol per la pèrdua de Messi a una il·lusió gairebé infantil amb l’aparició de Yamal, i tot, tres anys després de l’abrupta marxa del déu argentí del planeta Barça. I no vull comparar Messi amb Yamal i convertir-ho en una discussió de cunyats, talment com feien els maradonians amb els messiànics, perquè els temps dirà si els messiànics i els yamalistes tenen tots dos déus convivint en el mateix Olimp, però m’interessa molt comprovar tot el que mediàticament ha desfermat el fenomen Yamal a Espanya, una nació guarnida amb un vestit geopolític tan mal confeccionat, que és, amb Xipre, l’únic país que, per llei, obliga els seus futbolistes a anar a la selecció. Darrere d’aquest imperatiu legal hi ha una inseguretat patriòtica evident. A diferència d’Espanya, però, Xipre va adoptar l’himne nacional grec anomenat "Himne a la Llibertat", i consta d’una lletra copiada per ser cantat amb els pulmons plens de fervor patriòtic i antiturc.       

Posem per cas, però, que jo fos un entusiasta seguidor de la "roja" i que —per fer de la ficció una distopia de tints surrealistes— fos un seguidor furibund del Reial Madrid. I, com a fervent entusiasta de la "roja" i furibund seguidor del Reial Madrid, no tinc cap dubte que acceptaria Yamal com un bé necessari per a una pàtria necessitada de gestes. Només cal escoltar com canten els gols de la "roja" a les ràdios nacionals per discernir, darrere de cada goooooool, proclames del tipus "Gibraltar español" o l’enyor per l’Espanya imperial.

S’ha de protegir Lamal, com Guardiola va fer, en el seu moment, amb Leo Messi

Curiosament, entre un sector important de periodistes d’una espanyolitat a prova d’invasors de l’illa de Perejil, l’aparició de Yamal s’ha rebut com un tall de digestió. Els uns, perquè esperaven que, desaparegut Messi, el Barça entrés en una espiral de melangia autodestructiva que faria tornar la primacia futbolística al Real Madrid. Els altres, perquè Yamal representa l’Espanya que detesten, el país dels nouvinguts, i els moros són útils per guanyar guerres civils, però no per representar la pàtria en Eurocopes o en Mundials, on la "rojigualda" oneja al vent marcant els destins i les ànsies d’un poble amb complexa d’inferioritat. ¿Antes rota que mora? Potser és això, o potser és l’anticatalanisme que destil·la tota aquesta cort de periodistes colèrics a conseqüència de tres evidències empíriques: Yamal és del Barça, té orígens marroquins i guineans i, tanmateix, suma-li que és català. Insuportable.

Des de fa uns mesos, hi ha un intent mediàtic per destruir la reputació i l’aura futbolística de Yamal stalkejant —anglicisme que m’encanta— la seva vida privada. I Lamine els ho posa fàcil i molt difícil alhora, perquè a ell, criat a Rocafonda, tot li rellisca. Però, certament, Lamine no fa una vida més luxosa que Vinicius, o l’anticrist ridícul de Messi, l’autoanomenat millor futbolista de la història, Cristiano Ronaldo. La diferència és que Vini i CR7 formen part d’allò que en futbol també podríem considerar dret de conquesta. No comptaven amb Yamal i cal destruir-lo, com van intentar fer-ho amb Messi, "por lo civil y por lo criminal", perquè els posa en perill la guingueta futbolística. El Chiringuito de Jugones, un espai nocturn, noctàmbul i amfetamínic, és l’exemple putrefacte de tota aquesta màfia periodística.

S’ha de protegir Lamal, com Guardiola va fer, en el seu moment, amb Leo Messi. El club, l’entrenador, els companys més veterans, han de vetllar pel talent colossal d’un jove de 18 anys. Però per ser protegit, hom ha de tenir la voluntat de voler-ho ser. Quants pares futbolístics han enfonsat la vida d’una jove promesa? Molts. Quants amics han vampiritzat fins a parar-li el cor a una jove promesa? Molts. Quants mànagers s’han omplert les butxaques convertint el seu representat en una bola d’un tauler de ruleta de casino? Molts.

Tota aquesta colla mediàtica voldria que Lamal decidís ser com Neymar, hipnotitzat per la vida frívola dels milionaris a destemps, però la resposta només la té un jugador amb un talent futbolístic tan superlatiu, que espero que, de gran, vulgui ser com Leo Messi. I, d’afegitó, parlant català. Com va dir la Pantoja: "dientes, dientes, que es lo que más jode".