El novembre passat es va publicar, amb cert retard, la traducció anglesa d'un assaig que ens convindria de tenir disponible tant en català com en castellà. La versió francesa de The Crime and the silence ja va rebre el premi al llibre europeu de l'any el 2011. L'obra d'Anna Bikont havia estat publicada a Polònia set anys abans amb gran escàndol i polèmica. Bikont, que és periodista i psicòloga, aprofita el record i els testimonis d'una massacre ocorreguda al seu país durant la II Guerra Mundial per explicar els processos de politització i de contaminació de la memòria.

Amb una prosa diamantina, Bikont escriu un relat devastador de la seva investigació per aclarir els fets que van portar a l'extermini dels jueus de Jedwabne, contra els intents d'historiadors, periodistes, polítics i descendents dels botxins d'amagar la història i carregar les culpes a l'exèrcit nazi. El 10 de juliol de 1941 la gran majoria dels jueus d'aquesta població del nord-est de Polònia van ser assassinats per un tumult de veïns que els culpava de les penalitats ocasionades per la guerra, i del retorn dels alemanys al poble. Aquell dia 400 anys de vida jueva a Jedwabne van tocar fons. Els jueus, que conformaven la meitat dels 3.000 habitants, van desaparèixer per sempre de la zona.

Els primers centenars van ser morts a garrotades i punyalades. Els restants van ser tancats en un graner i cremats de viu en viu, en un ambient d'eufòria sàdica, després de ser obligats a desfilar per la plaça del mercat carregant trossos d'una estàtua de Lenin. Les cases i les botigues de les víctimes van ser saquejades i tot seguit ocupades per polonesos ètnics. El fill d'una dona que va amagar dos jueus, recorda haver utilitzat sorra i pedres del graner cremat per construir la seva casa familiar: "Vaig trobar un os i el vaig llençar amb fúria –diu avergonyit–. Un amic meu va trobar un crani i el va tirar al riu". Un capellà insisteix que el crim el van cometre nazis disfressats de polonesos.

Tot i el judici que es va fer en la postguerra, fins a l'any 2000 es va donar per fet que els responsables de la massacre havien sigut els alemanys. Bikont descriu com els supervivents van adaptar els seus records al relat dominant per no enemistar-se amb els veïns. Explica que un dels primers negacionistes que va entrevistar li va assegurar que els jueus havien estat conduïts al graner per tres soldats a punta de pistola i que si s'haguessin defensat, la població polonesa els hauria ajudat. El lector s'adona de la tendència que l'home té a mentir quan la veritat és massa dura, fins al punt que la descripció de la massacre que fan molts testimonis agafa un aire d'al·lucinació col·lectiva.

El llibre de Bikont és molt més que un assaig sobre l'antisemitisme. És un assaig sobre com els relats simples i els fets convenients resisteixen el pas del temps fins a confegir contes de fades, mentre que les veritats difícils d'acceptar es van oblidant fins a deixar un rastre de buidor incòmoda i putrefacta. L'obra mostra com els remordiments atien l'odi quan falta força per afrontar la culpa. També posa de manifest com els herois sovint acaben silenciats per la por i les represàlies. El relat de Bikont fa pensar en la història d'Espanya i en els seus col·lapses cíclics. Si va ser possible que la memòria d'una massacre com la de Jedwabne fos adulterada en tan poc temps com explica Bikont, què podem esperar de sistemes més suaus i persistents com els que l'Estat espanyol ha fet servir a Catalunya?

Hi ha nivells de violència que destrueixen la intel·ligència de tan alts com són, però hi ha nivells de violència que són igualment destructius de tan baixos i subtils
Com diu l'assessor militar Edward Luttwak, hi ha nivells de violència que destrueixen la intel·ligència de tan alts com són, però hi ha nivells de violència que són igualment destructius de tan baixos i subtils. Durant la II Guerra Mundial el The New York Times va publicar més de 26.000 notícies sobre el conflicte, però tan sols 26 feien referència a la política d'extermini que els nazis portaven a terme. És normal que la població nord-americana encara pensi avui que ningú no sabia res dels camps de concentració abans dels Judicis de Nuremberg. Així mateix, si els fets de la massacre de Jedwadne es van poder oblidar fins a convertir-se gairebé en una llegenda, és fàcil d'explicar que el 2002 només el 14 per cent dels polonesos creguessin que a Auschwitz hi havien mort majoritàriament jueus (un 90 per cent, per ser exactes).

Vistes aquestes barbaritats, no ens pot estranyar que García Albiol afirmi que Catalunya no és una nació o que la Inés Arrimadas parli dels independentistes com si fossin un error de la història, tot i el poc temps que ha tingut per conèixer Catalunya. Ara que es compleixen els 500 anys de la mort de Ferran el Catòlic i que la sèrie Isabel pot trobar-se a Netflix, és un bon moment per fer notar que si la història d'Espanya fos com l'expliquen els diaris i els acadèmics oficials, la persistència del fet català no s'entendria de cap manera. En aquest sentit, el llibre de Bikont ajuda a entendre perquè el PP no vol obrir les fosses comunes de la guerra civil i perquè la paraula "ètnic" genera encara tant escàndol en el debat cultural espanyol.

A Espanya el racionalisme es confon sovint amb una visió abstracta del món, refractària a les intuïcions, els orígens i les experiències personals. Bikont, que va descobrir que el seu pare era jueu quan ja era gran, ens ensenya que la fe surt del pensament i que sense amor a la veritat, a la llarga una societat es consumeix a si mateixa.