L'èxit esclatant de la finalíssima de la Kings League a Barcelona ens ha regalat una setmana de sociologia de cafè amb llet. Disfressats d’antropòlegs culturals, ens hem posat la maneta a la bitlletera per advertir el jovent dels perills que corren davant l’andròmina de Gerard Piqué i el seu estol de streamers. Compte, estimats plançons, que us enfronteu a l’enèsim exemple de consum cultural-esportiu pervertidor de les tradicions ancestrals del futbol i tota quanta litúrgia; acabareu convertint-vos en simples addictes a la hipervelocitat d’un xou en directe (quan els filòsofs ens posem estupendos, sempre abusem del prefix hiper-). Amb tanta tecnofòbia i apocalipsi per metre quadrat, semblaria que la Kings League és avui la màxima responsable de la ignorància militant de la quitxalla i qui sap si també l’explicació última de l’entotsolament, del bullying i del suïcidi dels deprimits.
Per la meva condició d’intel·lectual frustrat i de tertulià a temps parcial, també m’he vist abocat al discurs nostàlgic. Ho confesso; admeto que he pecat i sovint encara m’erro pensant que la Kings League és la màxima responsable del fet que la nostra mainada no llegeixi Proust abans d’anar a dormir. Potser caldria tenir un pèl més d’honestedat i admetre simplement que, davant aquesta nova mandanga i tantes d’altres, sentim la por i l’astorament de veure com el nostre imaginari entra en crisi i la cultura en què ens havíem criat comença a albirar el capvespre. Hauríem d’admetre que, simplement, no entenem com la conciutadania pot viatjar al Camp Nou per passar-se més de set hores veient com uns genials creadors de contingut converteixen el pati d’escola en tones de calés. Caldria que fóssim sincers, al capdavall, i admetre que vivim amb cabreig això de fer-nos titavelles.
El mal gust acostuma a ser el gust de la generació anterior i la frivolitat sempre l’aboquem als joves
Ahir mateix, al Late Show de Stephen Colbert, aquest heroi de la contracultura anomenat Hugh Grant lamentava que els telèfons mòbils haguessin transformat els platós de cinema; aquell indret on fa lustres, en dues setmanes de rodatge, tothom cardava amb tothom mentre s’engatava amb alegria, ara fatalment convertit en un espai grisosament neutre on els actors aprofiten fins i tot els descansos per abocar-se a Twitter. Hugh, sempre seràs al meu equip. Certament, comencem a tenir una edat que exercita la nostàlgia. Això es palesa en les coses més superficials, com la ganyota displicent que cardem quan un grup d’escolars trenca el silenci del nostre passeig amb la seva natural cridòria o quan ens aturem davant d’un Starbucks i diem a la nostra estimada que abans, en aquella cantonada, hi havia una farmàcia modernista la mar de camaca. El futur s’escurça i recorrem a l’escalf del passat.
Jo mateix començo a enyorar un món que no existeix i que, de fet, no va existir mai del tot, un univers d’homes concentrats en la lectura, d’infants que sabíem diferenciar la pantalla del telèfon del món i que, abans de penjar la foto d’un plat a Instagram, gaudíem de la metafísica d’olorar-ne la salseta. Realment, la nostàlgia no és el que era, car si els nostres pares i avis encara podien trobar a faltar el temps de lluita antifranquista o transició a la pseudodemocràcia, nosaltres només podem enyorar l’existència pretecnològica i previrtual. Te’n recordes, Meritxell, de quan llegíem la bibliografia secundària a la universitat i dels temps en què la conversa exigia mirar-nos als ulls? Si n’érem, de feliços, amb el Cobi! La realitat era molt diferent, of course, i ni fórem tan beats ni la gent llegia Kant cada diumenge. Bé, servidora sí, però ja em direu la puta falta que feia, veient com he acabat.
El mal gust acostuma a ser el gust de la generació anterior i la frivolitat sempre l’aboquem als joves. Comptat i debatut, si la Kings League els agrada més que una turra de partit entre el Llevant i l’Espanyol... doncs tampoc no n’hi ha per a tant. Acceptem, en definitiva, la nostra condició de titavelles i, si més no, demanem als joves la possibilitat d’escriure el mot en català. Vist que ens delata la nostàlgia, permeteu-nos dir la condemna generacional en la nostra llengua (que també, com tot plegat, abans era més rica i plena). Perquè abans tot era millor, fins i tot la crítica cultural i els articles com aquest, pretesament conciliadors amb el jovent addicte a la tècnica, que ara mateix procedeixo a compartir a xarxes. A veure si el jefe s’enrotlla i, per animar-nos una mica la senectut, ens munta una Kings League d’articulistes del tipus Big Brother en un piset de l’Eixample. Ho petaríem, segur.