Feia anys que no aconseguia escoltar un disc sencer. Fins fa una dècada, la meva vida era plena de discos. Els reculls d'èxits em semblaven una vulgaritat. Els discos posaven un paisatge a les cançons inspirades i donaven lirisme al pas del temps. Me'ls posava per treballar i per passar vetllades romàntiques. M'agradava que els meus pensaments naveguessin pel món d'un artista o escoltar com desfilaven les cançons mentre m'ocupava de les meves coses. Els discos alleugerien les activitats feixugues i subratllaven les estones de plaer. Eren millor que una alarma o que un rellotge de sorra. Amb l'estona que durava un disc feia la migdiada, un viatge en cotxe o un article. De vegades un disc era el marge que em donava per llevar-me. M'agradava desaparèixer en el cos d'una dona i ressuscitar per escoltar l'última cançó o el silenci espès que els discos deixen quan s'acaben. Els discos eren una unitat de mesura i un termòmetre de sentiments. Hi trobava una intimitat i un ordre que no em donen les llistes de Spotify. Els discos t'ensenyen a esperar i a rendir-te a les conjuncions que et sobrepassen. Et treuen de tu mateix, t'empenyen a estimar cançons que no et molestaries a escoltar i et descobreixen les motllures dels artistes que t'agraden. Els discos et recorden que les aventures perden sentit si no pots tornar enlloc per recordar-les. Les llistes de Spotify són un saqueig, una afartada al McDonalds, un bany de narcisisme, un Nadal sense carn d'olla. Jo, que llegeixo pocs llibres sencers, trobava a faltar un artista capaç de fer-me escoltar un disc de dalt a baix, que no pogués desguassar en una llista de reproducció. Els cantants tenen el costum de morir-se a finals d'any i és un gust poder recomanar una veu viva. Si teniu una estona escolteu Golden Hour, de Kacey Musgraves. No és Appetite for Destruction, però té el magnetisme radiant d'aquests discos que no s'obliden, encara que passis anys sense escoltar-los i alguns records quedin tacats de color sèpia.