Una manera de resumir la carrera política de Rufián és dir que en deu anys ha passat de fer actes de Junts pel Sí a liderar una iniciativa que es podria anomenar Junts pel No. Molt d’esquerres, això sí. I contra Vox, que sense enemic no funciona. Provinent de Súmate, el setembre del 2015 va participar en actes de suport a la candidatura de Junts pel Sí, tot i que ell no era candidat al Parlament. Uns mesos després, el desembre del 2015, va ser cap de llista d’ERC al Congrés de Madrid.
Des del 2016, com a portaveu d’Esquerra al Congrés dels Diputats, ha protagonitzat crítiques constants a Convergència, Artur Mas, Carles Puigdemont o Junts per Catalunya. Companys de viatge en aquella candidatura d’unitat independentista. Els ha acusat de ser uns corruptes que amb la independència només buscaven una rentada de cara; de traïdors, amb les famoses 155 monedes de plata; o “d’anar per Europa com James Bond”. I ha discrepat de la seva estratègia a Catalunya i a Madrid.
Protagonista constant de les baralles entre partits independentistes i sense massa assoliments per poder mostrar com a fruits de la seva acció política dels darrers deu anys, ha començat a ser qüestionat per una part de les bases d’Esquerra. I ha reaccionat a aquest fet proposant un front de les esquerres espanyoles que es troben a l’esquerra del PSOE per fer una única candidatura que faci front a Vox. Centrant-se sobretot a intentar guanyar el darrer diputat de cada província.
Que algú provinent d’una Esquerra Republicana que ha tingut represaliats, empresonats i exiliats pel procés d’independència proposi que el que cal és un front d’esquerres espanyol per aturar la dreta d’allà, pot ser indignant per a molts. I una mena de repetició dels errors històrics que el nostre país sembla condemnat a cometre. Ja que, des d’una òptica nacional catalana, no hi ha res que justifiqui menystenir l’agenda de país per sotmetre-la a la de les esquerres espanyoles. Perquè cada sí en el benefici de les esquerres espanyoles és un no a l’autogovern de Catalunya. És per això que la candidatura d’esquerres espanyoles que proposa Rufián es pot anomenar Junts pel No. La reivindicació catalana no hi encaixa. Per Pablo Iglesias, “el problema de la gent a Catalunya no és la independència, són els desnonaments i l’atur”. Per Yolanda Díaz, “la gent vol parlar de salaris, no de banderes”. Per Alberto Garzón, “el debat nacional tapa el debat social”. Etcètera. A Íñigo Errejón la violència del primer d’octubre “l’agafava lluny” i a Podemos consideren que a Catalunya no se li poden traspassar les competències en immigració perquè els catalans som racistes. Tots aquests per a Catalunya són Junts pel No.
Que algú provinent d’una ERC que ha tingut represaliats, empresonats i exiliats pel procés d’independència proposi que el que cal és un front d’esquerres espanyol per aturar la dreta d’allà, pot ser indignant per a molts
Des de l’estratègia política tampoc sembla una proposta encertada, ja que només que donis una volta més al seu argument, arribes a la conclusió que el que cal fer per aturar Vox és votar el PSOE. Cosa que tampoc deu sonar malament a Rufián. Al PSOE més esquitxat de presumpta corrupció de la història, Esquerra li ho ha votat tot a favor al Congrés dels Diputats. Tot. Allà on la independència no podia servir per rentar la cara de ningú, ara l’amenaça de Vox sembla que tot ho justifica. Com deia, estratègicament és un error. Si la seva aposta per unir les esquerres és que Vox es beneficia de la divisió en tants partits per endur-se el darrer diputat en joc a les províncies petites, cosa que és certa, el PSOE té l’argument fet: “amb aquesta lògica, no és que s’hagin d’unir les esquerres de l’esquerra del PSOE. El que dona més garanties per aturar Vox és que tots els votants d’esquerres votin el PSOE”. Sembla arriscat alimentar aquest marc mental a favor del PSOE.
El principal problema, però, és que la proposta sigui tan pobre com aturar Vox. A Catalunya, hi governa ERC o el PSC des del 2021. A l’Ajuntament de Barcelona, hi governa Comuns o el PSC des del 2015. I a Espanya, el PSOE des del 2018. I tot va bastant malament. Potser la reflexió de l’esquerra hauria de ser sobre Rodalies, habitatge, atur, sobre estat autonòmic, família, immigració, sobre seguretat. Si tinguessin alguna idea. Si resolguessin alguna cosa amb la seva gestió, potser el seu electorat no els abandonaria. Que és per això que puja Vox, perquè molta classe treballadora i molta classe mitjana ha deixat de veure en les esquerres qualsevol esperança. Allunyada dels que diuen representar, s’ha mostrat totalment incompetent.
En el cas dels catalans, la decepció és doble: per la incompetència i per tots els No que ens han enviat en el nostre intent de crear un estat propi. Els d’EH Bildu li ho han dit clar: “som d’esquerres, però primer i per sobre de tot, bascos”. Junts pel Sí no va assolir l’èxit que molts desitjàvem. D’aquí a creure que ara és l’hora del Junts pel No, em sembla una barbaritat.