El dilema: ha de sortir Junts del Govern, malgrat que dirigeix el 50% de les conselleries i maneja el 60% del pressupost perquè, després d’haver participat a contracor en l’enterrament del procés, ara ha de beneir també l’ajornament sine die de la independència d’acord amb el ritme que marca ERC, el soci major de l’Executiu de la Generalitat? O bé Junts s’hi ha de quedar, al Govern, en espera que el temps —o sigui, les urnes, l’any que ve a les eleccions municipals i a les generals espanyoles— posi a cadascú al seu lloc després de (re)definir la seva posició i, sobretot, amb quin nou full de ruta pensa posar fil a l'agulla del seu objectiu programàtic, o sigui, la independència?

No es tracta de preguntes-arbre, com aquelles de la consulta sobiranista del 9-N, però, com haurà comprovat l’amable lector, s’hi assemblen força. Perquè, com tothom sap —encara que no s’admeti sovint— tampoc hi ha una resposta única possible i les solucions binàries, poden portar fàcilment a carrerons sense sortida, a jocs de suma zero. Simplificant, Junts es troba en mode Should stay or should I go —“He de quedar-me o he d’anar-me’n”—, aquella cançó de la llegendària banda punk The Clash que és també l’himne de la coneguda sèrie de terror adolescent de Netflix Stranger Things —que, per cert, tant deu en la seva concepció dels inferns paral·lels a la no menys mítica i bastant més gore i inquietant saga Hellraiser—. Però els de Jordi Turull faran bé de no precipitar-se, no fos cas que al final ni tinguin la part del Govern que els ha tocat en aquest moment de la història, o sigui, que definitivament regalin a ERC el control total del pati postprocés, ni, com és altament probable, tampoc facin la independència.  

 

Perquè, de veritat que es tracta de la independència? De veritat que, com proposa l’ANC, és factible que Catalunya esdevingui un Estat lliure i sobirà de la Unió Europea pel simple fet de reactivar la denominada D.U.I a finals de l’any que ve? Quin és el canvi que s’ha produït entre els fets de la tardor del 2017 i l’actual que ho justifiqui? No soc capaç de veure per quina raó fa 5 anys Catalunya podia ser independent i no ho va ser i, en canvi, demà passat sí. Hi ha un pla Z ocult, i, sobretot, realment operatiu per fer-ho possible?  Fins a quin punt els actors del moviment independentista estan disposats a sostenir un nou embat a l’Estat, i, sobretot, a aguantar un nou embat de l’Estat? Qui, en l’independentisme, està disposat a arriscar fins on calgui, davant una nova Operació Catalunya com la desfermada per la cúpula del ministeri de l’Interior de Jorge Fernández Díaz i la policia patriòtica de Villarejo contra convergents com Jordi Pujol, Artur Mas i Xavier Trias i republicans com Oriol Junqueras? O bé: aguantarà Pere Aragonès que la CUP —com amenaçava aquest diumenge el portaveu del seu secretariat Edgard Fernàndez— l’enviï a ell i al seu Govern a la paperera de la història, com va fer amb Mas just en el preàmbul de la fase àlgida del procés? Altressí, una pregunta que potser les resumeix totes: quants Puigdemonts més, quants represaliats més, està disposat a produir l'independentisme en aquesta hora i la propera? 

Quants Puigdemonts més, quants represaliats més, està disposat a produir l'independentisme en aquesta hora i la propera? 

No cal fer-ne un drama. La discussió és molt vella en els moviments revolucionaris, i té tota la lògica del món que l’independentisme, si més no, la reprodueixi i la pateixi: parlament o barricades (o totes dues coses alhora). La Segona Internacional obrera (1889) ja va viure el debat entre els partits socialdemòcrates i laboristes, que apostaven exclusivament pel sufragi universal i el parlamentarisme com a via revolucionària i els comunistes ho veien insuficient. Com Karl Marx havia advertit, el proletariat no podria fer la revolució amb les armes de la burgesia, o sigui l’Estat (i així li va anar a l’URSS). Salvant totes les distàncies, és el mateix que planteja el president Quim Torra, qui a diferència de Marx és catòlic i practicant, quan afirma que l’autonomia és un obstacle per a la independència.

Junts no ha de sortir del Govern perquè que hi sigui és l'única garantia que l'Executiu que presideix ERC no arxivi definitivament la carpeta de la independència

Però que ningú no s’enganyi. Si la independència fos a tocar, si hi faltessin 100 metres, o hi hagués sobre la taula un pla que hi portés de cap, i bé —aquest bé ha estat i és capital en tot aquest debat—, el pitjor que faria Junts és sortir del Govern. És on era, al capdavant de la nau, l'octubre del 2017. Però quan es tracta de tot el contrari, és a dir, que, com tothom sap —però pocs o ningú verbalitza als estats majors de l’independentisme—, la independència ni hi és ni se l’espera, Junts tampoc ha de sortir del Govern perquè la seva presència és l’única garantia que l’executiu que presideix ERC no l’arxivi definitivament, la carpeta de la independència. Toca mantenir la posició. Cap ni una de les demandes formulades a ERC per Turull al crit de “així no podem seguir” per redreçar el pacte de govern, la legislatura i el full de ruta independentista pot arribar a bon port amb Junts fora del Govern —direcció estratègica o estat major compartit dels partits i les entitats; amnistia i autodeterminació a la taula de diàleg i negociació amb el govern espanyol i front comú ERC-Junts al Congrés dels Diputats—. Sent-hi a dins potser tampoc, car és evident que l’immobilisme d’ERC, aferrat a una estratègia que ara com ara ha produït zero resultats, no ho facilita. Com tampoc ajuden, per descomptat, les divisions internes i el desori regnant a Junts. Dins potser tampoc; però fora del Govern, segur que no.