Més que un jugador

La meva memòria proustiana no s’activa amb l’olor de les magdalenes mullades en el te, sinó amb el brou que cuinava la mare mentre escoltàvem els partits del Barça. Reunits al voltant d’una petita ràdio, que posàvem a la tauleta de la cuina, cada gol del Barça semblava una efímera victòria contra tot allò que ens asfixiava, la dictadura, les presons, la llengua ferida, la nació derrotada. El Barça no era un equip de futbol, ni els seus gols eren una fita esportiva, sinó un cúmul d’emocions que ens relligava a una memòria col·lectiva i ens alimentava l’esperança. Vèiem uns jugadors i una pilota, però percebíem un sentiment de pertinença que ens sacsejava i ens comprometia. El Barça no era futbol, era un activador d’emocions profundes, un forjador de complicitats, un anhel de futur. És a dir, era més que un club.

Ha estat així des dels inicis dels temps. Va ser més que un club quan Joan Gamper va convertir en objectiu fundacional del Barça que fos “un club catalanista al servei actiu de la nació”. Ho fou el 1918, quan es va adherir a la petició d’Estatut d’Autonomia del moviment catalanista. Ho fou el 1925, quan les quatre mil persones que hi havia a les Corts varen xiular la Marxa Reial, en plena dictadura de Primo de Rivera, i la represàlia va ser la clausura del camp durant sis mesos. O quan Joan Gamper es va haver d’exiliar. O quan Josep Suñol va abanderar el lema “esport i ciutadania”, per estrènyer la relació entre el club i la nació, i després, en caure en una emboscada a la serra del Guadarrama, seria assassinat en mans dels feixistes. O quan el Barça va esdevenir un referent de les llibertats i el 1937 va fer una gira per Mèxic i els Estats Units en defensa de la República.

Si el Barça és més que un club, no hi ha dubte que Piqué és més que un jugador, justament perquè ha encarnat com ningú el desig de relligar el Barça amb uns valors i una terra

Durant la dictadura de Franco, la condició del “més que un club” es va fer palesa des dels primers intents franquistes d’abolir el Barça, fins a obligar-lo a castellanitzar el nom, treure-li les quatre barres de l’escut i designar directament el president del club fins el 1953. Malgrat el domini franquista, els seguidors del Barça varen mantenir l’esperit catalanista i antirepressiu, i fins i tot van ser clau en l’èxit de la vaga de tramvies, el 1951. Van ser dècades d’un Barça com a referent antifranquista i catalanista (talment ho va deixar escrit el 1969 en Vázquez Montalbán en un mític article a Triunfo titulat “Barça, Barça, Barça”), i així, a l’eufòria per les victòries, els culers sumaven els crits de llibertat. Justament perquè era “més que un club”, un Johan Cruyff acabat d’arribar, el 1973, donava suport als presos de l’Assemblea de Catalunya, i perquè era més que un club, el 1977 el Barça reclamava l’Estatut d’Autonomia i el seu president, Agustí Montal, convidava Josep Tarradellas a la llotja, pocs dies després del retorn de l’exili. Finalment, perquè és “més que un club”, va ser al camp del Barça on es va celebrar el Concert per la Llibertat en ple procés independentista.

Per molt que el futbol s’hagi pervertit completament a causa dels interessos espuris, és indiscutible que el Barça ha estat capaç de mantenir aquest esperit d’arrelament i compromís a Catalunya en tota la seva història. És des d’aquesta perspectiva que s’entén el missatge profund que ha enviat Gerard Piqué en el seu comiat. Si el Barça és més que un club, no hi ha dubte que Piqué és més que un jugador, justament perquè ha encarnat com ningú aquest desig de relligar el Barça amb uns valors i una terra. Com a jugador de futbol, ha entrat en el pòdium de les llegendes; però com a jugador del Barça, ha estat el paradigma de la fusió completa entre l’esport, la nació i la ciutadania. No oblidem, per posar l’exemple més emblemàtic del seu constant compromís, que va ser l’únic jugador que no volia que el Barça jugués el Primer d’Octubre. Altrament, per no anar tan lluny, només cal valorar el que significa que hagi fet el seu comiat en català, normalitzant i viralitzant el nostre idioma a tot el planeta. Parèntesi: l’únic país del món on s’han escandalitzat perquè Piqué fes servir el seu idioma en un moment tan significat i emotiu ha estat a Espanya. La coneguda misèria quotidiana...

Ara que marxa, n’hi haurà que burxaran en algun clarobscur de la seva activitat econòmica, o en la baixada de rendiment esportiu dels darrers temps, o directament el menysprearan pel seu compromís amb Catalunya. En èpoques de comiat, la mesquinesa sempre surt a passejar. Però per molta remor de baix sostre que pugui ressonar en alguns micròfons, és incontestable que Gerard Piqué ha estat un dels grans. Com a esportista, ens ha donat alegries, emocions i glòria. Com a culer, sempre s’ha compromès amb els valors fundacionals del club. Com a català, forma part de l’exèrcit de ciutadans que anhela la nostra llibertat. Barça, ciutadania i Catalunya, el triplet que ens honora i que l’honora. Molta sort, Gerard, i fins a la propera. A la presidència del Barça? Els auguris i els desigs...