Cada dos divendres remeto a Elnacional.cat un article d’opinió sobre l’actualitat, amb la idea de publicar-lo l’endemà. Sovint tinc clar, des de dies abans, el tema del qual vull parlar. Altres vegades, com aquesta darrera, em sorgeixen més dubtes. Aquest passat dijous desplegava mentalment, sense acabar-me de decidir, un ventall relativament complet de candidats: podria parlar de la vaga de jutges prevista per a la setmana vinent contra la Llei Bolaños que pretén obrir més a la societat els mecanismes per accedir a la funció de jutge. Si hagués triat aquest tema, segur que hauria posat el focus en una curiosa i aclaridora estadística: les vagues o protestes dels jutges augmenten exponencialment quan el govern central és d’un determinat color polític, diguem-ne ubicat menys cap a l’extrema dreta. Però, tot seguit, em preguntava: interessarà prou, aquest tema, la gent? Podria enriquir-lo, això és cert, amb una notícia connexa: la possible obertura, precisament aquesta setmana, contra el mateix ministre Bolaños i pel mateix jutge que porta el cas contra la dona d’en Sánchez —quines casualitats que té la vida, certament!— d’una causa penal. Aquí tractaria, sens dubte, de les més poderoses Armes de Destrucció Jurídica —ADJ— que ha ideat recentment el poder judicial espanyol, les "peces separades" que, del no-res, poden emanar de qualsevol causa i projectar-se contra qui sigui, quan sigui i pel motiu que sigui. "Aquesta idea per a l’article és bona", em deia a mi mateix, però la deixaré per a un altre dia. Potser per a després de la vaga.

Un altre candidat molt ben posicionat de tema per a l’article era, evidentment, la convalidació substancial, per part del Constitucional, aquest mateix dijous, de la llei d’amnistia. Aquí hauria parlat de la previsibilitat d’aquesta decisió —atesa l’actual majoria ‘progressista’ que regna en aquest mal anomenat "tribunal"—, de la raonabilitat, també, de la inconstitucionalitat apreciada respecte d’alguns aspectes menors de la llei i, en últim lloc, de la relativa irrellevància d’aquesta decisió respecte dels casos més mediàtics que tots tenim al cap —Puigdemont i companyia—, als quals no els arribarà el moment clau fins que el mateix Constitucional no resolgui, d’aquí a uns mesos, els recursos d’empara que ben segur que formularan contra les inquietants interpretacions que sobre la llei d’amnistia ha fet, fins ara, el Suprem. Però, de sobte, em preguntava si no es cansarien els meus esforçats lectors si els parlava, una vegada més —una altra!—, de l’amnistia. "M’estaré estancant com a articulista?", em deia. Deixem-ho córrer.

Segurament per això, últimament he ampliat els horitzons i he vist que hi ha vida més enllà de l’amnistia. Hi ha vida, per exemple —tot i que sembli impossible—, als Monegres. És allà, i enlloc més, on s’eleva, majestuós, el Monestir de Sixena, on han de tornar, Suprem dixit, les ja famoses pintures de Sixena. Sorprenentment, sembla que el MNAC no acudirà, com podria fer-ho, al Constitucional per al·legar la vulneració durant el procediment d’algun dret processal en matèria de prova. De moment, s’ha escenificat un estira-i-arronsa: es munta, primer, un grup d’experts per abordar com diantre fem l’entrega sense aniquilar les obres; s’exclou, després, de l’ordre del dia, el punt essencial de si és impossible entregar-les; i es retiren del grup, tot seguit, els tècnics de la part d’Aragó, ofesos per un escrit presentat pel MNAC al jutjat en què exposa les dificultats o impossibilitats tècniques a les quals s’enfronta per complir la sentència. Ahir mateix, Aragó va presentar ja —el primer dia que podia fer-ho; tenen pressa, sembla— la demanda d’execució forçosa. Van forts: demanen que s’adverteixi de desobediència si el MNAC no compleix i que se li imposin multes. Caldrà seguir-ho, tot això, de ben a prop. També, si s’inicien altres vies processals: la que sembla que obriran alguns ciutadans davant el Constitucional per entendre que s’ha vulnerat el seu dret a gaudir de les obres o, també, la via penal per la possible comissió d’un delicte de danys al patrimoni històric. Però, ben mirat, encara no s’ha incoat, ni tan sols, l’execució. Ja ho podré analitzar més endavant, tot això. A més, l’últim article ja tractava sobre Sixena i podria rebre un toc d’atenció.

A la creixent incapacitat de les instàncies ordinàries per resoldre de manera competent i convincent els seus problemes, s’hi suma la voracitat del mateix poder judicial, que tendeix a autoconvidar-se al ball de la vida política i social

La situació començava a ser dramàtica. Ja havia descartat molts temes: la vaga de jutges, la peça separada Bolaños, l’amnistia i Sixena. No me’n quedaven molts. Un altre candidat potencial seria l’OPA hostil del BBVA envers el Banc de Sabadell i la maniobra del govern central per frenar-ne l’avenç. És cert que l’economia no és la meva especialitat, però aquest tema, com tots els temes, té un vessant jurídic: el BBVA té la possibilitat, si ho considera pertinent, d’acudir a la justícia perquè es revisin les condicions que li ha imposat el govern espanyol. Però, ben mirat, vaig dir-me de nou, més val que no em fiqui en aquest terreny ignot. Massa perillós.

El drama s’havia consumat: divendres al matí, i no tenia tema per a l’article. N’havia d’enviar un, però, d’article. No m’agrada incomplir els contractes. De cop i volta —ara arriba, és clar, el gir de guió inesperat tan esperat— vaig adonar-me que havia tingut des d’un inici el tema davant dels meus nassos: quin fil conductor tenen tots els temes finalment descartats? Doncs la judicialització. La judicialització de la política, en el cas de l’amnistia o de les causes que afecten polítics. La judicialització, fins i tot, de l’art, com passa en el cas Sixena. I, qui sap si potser, també, la judicialització de la banca, si el BBVA decideix acudir als tribunals. Estem envoltats d’una judicialització alhora permanent, omniscient i delirant —asfixiant, diria— que crec que cal començar a anomenar —sí, és un nou concepte d’invenció pròpia— "judicialització de la vida". A la creixent incapacitat de les instàncies ordinàries per resoldre de manera competent i convincent els seus problemes —amb la conseqüència de traslladar als jutjats moltes de les decisions que haurien de prendre elles, sense cap garantia, és clar, que la decisió final, la judicial, sigui més encertada ni adient—, s’hi suma la voracitat del mateix poder judicial, que, d’ofici, per decisió pròpia, i no sempre imparcialment, tendeix a autoconvidar-se al ball de la vida política i social quan creu, sovint equivocadament, que hi ha d’intervenir. No cal dir que l’efecte acumulat d’aquestes dues fonts d’alimentació de la bèstia judicial és brutal i aniquilador en termes democràtics. Molt preocupant tot plegat, sens dubte, però, com a mínim, he trobat, finalment, un tema per a l’article: l’actual palpitació del temps, una desmesurada i absurda judicialització de la vida, de les nostres vides. Que Déu ens agafi confessats.