L’estratègia d’aquest judici farsa combina dues impostures difícils d’amagar. Per una banda hi ha la impostura pròpia del món dels advocats. Tan aviat defensen, per diners, els presos polítics independentistes com li donen feina a una vicepresidenta del govern d’Espanya mal anomenada Boleta de Sofre. Poden defensar una cosa i la seva contrària, servir Déu i el diable, l’alfa i l’omega, per als juristes tot és possible. Tenen una barra de ciment armat. El negoci és el negoci i aquí del que es tracta és de fer bullir l’olla, de mantenir oberta la paradeta. No hi ha cap evidència que ens pugui fer pensar en una estratègia per a uns presos polítics en un judici polític, ni aquí ni a la Xina Popular. Davant d’un cas d’assassinat, de robatori, de narcotràfic, de qualsevol altra índole, seria perfectament possible una defensa tècnica i purament professional. Però, per definició, no hi ha cap defensa possible davant d’un judici polític excepte una defensa política. Si la sentència ja està escrita prèviament, no és possible una defensa que pugui prosperar. Aleshores ¿per què insisteixen tant alguns advocats, contra tota lògica, en fer una defensa apolítica d’uns presos polítics? Per mantenir el negoci, naturalment, per promocionar-se televisadament. És exactament igual com passa amb aquell malalt vegetatiu, sense esperança, que mantenim viu només gràcies a la nostra arrogància, enganxat a la connexió amb unes màquines. Els metges juguen aleshores amb la nostra capacitat per a l’esperança, ens fan creure en un miracle salvador i potser no miren pels nostres interessos sinó pels seus. Exactament igual com els advocats que afirmen en públic que només estan realitzant, fil per randa, la voluntat dels seus clients. Com si els clients estiguessin en situació de decidir, com si els clients no s’haguessin posat en mans dels professionals del dret a ulls clucs, anul·lada la voluntat, confiant en la seva extraordinària professionalitat. I sí, són uns grans professionals. Però només quan es tracta d’un judici per robatori, per assassinat, per un testament, per qualsevol qüestió a la que es dedica habitualment el dret. Per als judicis polítics, lamentablement, no hi ha professional que valgui. Perquè la sentència del judici farsa ja està escrita prèviament.

L’estratègia que té prevista la sala, els set jutges que presideixen, és l’estratègia que es pot veure a la pel·lícula Matar un rossinyol, l’adaptació cinematogràfica del 1962 d’un bon llibre de Harper Lee. Per condemnar el pobre negre innocent l’estratègia dels partidaris de Lynch és la de sembrar el dubte. ¿I si el negre, potser, ha violentat al capdavall la senyora blanca, i si el pobre desgraciat ha posat les mans al damunt de la senyora? Amb la generació del dubte en tenen prou, de sobres. No cal que demostrin que el negre és culpable, en tenen prou amb projectar el dubte, l’ombra d’un dubte, amb això quedaran satisfets. Perquè en el cas que es quedi la cosa en la indefinició, en el cas en el que sembli que han quedat empatats els arguments a favor del negre i els arguments a favor de la senyora blanca, davant de l’empat, el tribunal sempre creurà abans en la versió d’una blanca per damunt de la versió del negre. En la societat racista que planteja la història, un blanc sempre té uns arguments més motivats, més creïbles, més sòlids, més versemblants. És el que es coneix com a presumpció de veracitat. La paraula dels agents de l’autoritat val sempre més que no pas la nostra, de la mateixa manera que la paraula de la dona blanca val més que no la de l’home negre. És el principi que inspira els articles 38 i 39 de la llei 39/2015 i l’article 52 de la llei orgànica 4/2015 de la protecció de la seguretat ciutadana. Els agents de l’autoritat, és a dir, els policies i la Guàrdia Civil, davant de l’Estat, tenen més crèdit que no pas la resta de ciutadans. Davant de l’Estat els presos polítics i els que els vam votar som els negres d’Alabama i les forces repressives colonials són els blancs. Certament no poden demostrar ni la rebel·lió, ni la sedició ni tampoc la malversació perquè són delictes inexistents. En tenen prou amb sembrar el dubte per condemnar els Jordis i els ex membres del Govern de la Generalitat.