La cerimònia de la confusió és l’estratègia. Mentre els uns proclamen el que realment va passar, assenyalant la veritat a través d’unes imatges que ara no permeten que siguin exhibides a la sala, els altres narren una ficció, una superxeria. Una mentida, puc afirmar, perquè jo sí que sóc una víctima del Primer d’octubre de 2017 i sé que estan mentint, com ho saben tants i tants catalans que van ser apallissats per les forces de l’ordre o que, simplement, van veure l’acció criminal de la policia i dels paramilitars de la Guàrdia Civil. Les forces de l’ordre no estan legitimades per maltractar els ciutadans diguin el que diguin els comandaments policials i els responsables polítics de la repressió sobre Catalunya. A més a més de catalans —cosa que menyspreen— som ciutadans i contribuents —cosa que no els preocupa gens—, de manera que més enllà de la reivindicació independentista, el que aquí està en joc és la democràcia, el sentit pràctic d’una paraula tan sagrada i volàtil. Votar no és un delicte, i pegar ciutadans indefensos sí que ho és. Digui el que digui el Tribunal Constitucional o el Tribunal Suprem, perquè la llei no és patrimoni exclusiu d’uns intèrprets fraudulents, gens independents, al servei d’alguns dels partits polítics més corruptes d’Europa. Em fa morir de riure quan els fiscals, en alguna ocasió, aixequen la veu contra un testimoni i pregunten, tronant, si l’interrogat es considera per damunt del Tribunal Constitucional o del Suprem. La veritat sí que està per damunt de qualsevol tribunal, que mentre presumeix d’altíssim és testimoni quotidià, prova vivent, d’una justícia baixíssima. Caldria en aquest sentit recordar que la llei que només és per als especialistes ni és llei ni pot ser aplicada en una societat. Per això es va establir, en les societats més desenvolupades, la figura superior del jurat, composta sempre per persones del carrer. Sobre aquesta qüestió cal recordar un bell fragment del mestre Chesterton. És a Enormes minúcies, quan sosté l’escriptor que la nostra civilització ha decidit, i és una excel·lent decisió, que determinar la culpabilitat o la innocència dels ésser humans és una cosa massa important per confiar-la a perits especialistes. La justícia és massa important per deixar-la en mans dels juristes. Per això la justícia cerca homes que no sàpiguen de dret més que el vell Chesterton, que certament no era gaire, però que puguin sentir les coses que l’escriptor havia sentit quan era als bancs dels jurats. Quan es vol catalogar una biblioteca o quan es vol descobrir el sistema solar o qualsevol altra banalitat per l’estil ja està prou bé recórrer als especialistes. Però quan el que es vol és que es faci alguna cosa realment seriosa, important, aleshores es reuneixen dotze homes reclutats d’entre els més senzills i d’entre els més corrents que van pel carrer. I Chesterton recorda, per rematar: “això mateix va fer, si no recordo malament, el fundador del Cristianisme”.

La cerimònia de la confusió és l’estratègia. Ahir un senyor anomenat José Enrique Millo Rocher i el tinent coronel Diego Pérez de los Cobos Orihuel van descriure una grotesca versió que no aporta cap prova escrita ni gràfica. Només se sustenta en llur particular testimoni, en una lliçó apresa en les catacumbes de l’Estat colonial. Neguen i continuaran negant l’evidència, que l’única violència va ser la policial i s’empararan en el que ja va dir Nieto abans d’ahir, que coexisteixen dues realitats paral·leles. Fins i tot s’atreveixen a dir que el comportament policial fou exquisit. Davant de l’opinió pública, l’autèntic jurat d’aquest judici, volen que es generi un dubte, un empat. I davant de l’empat, la realitat paral·lela que triomfarà serà la realitat repressora d’Espanya. Emparant-se en la lliure opinió de les persones i en el fet que és molt humà equivocar-se, el president Marchena i els seus dinàmics companys administraran un càstig dur i exemplar sobre la immensa majoria dels acusats. La cerimònia de la confusió és l’estratègia. L’estratègia d’uns determinats juristes a sou d’un determinat Estat.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat