Acomiadar companys que es jubilen és un mirall. El seu darrer dia laboral, o quan se’ls fa un reconeixement, te’ls mires, i vas pensant quin perfil seràs tu quan sigui l’hora, si tens la sort que la vida t’hi deixi arribar: l’alliberat, l’enyorat, el que es resisteix, l’emotiu, el que pontifica i dona lliçons, el que encara té la llibreteta dels greuges… i l’agraït. A mi m’agraden, els agraïts. Els escolto amb atenció. Intento aprendre de la seva inspirada vida. Són gent que ha entès la importància dels vincles i del llegat. No arribem enlloc, sols. I ells ens ho recorden com una brúixola.
A la glossa de comiat d’alguns companys a la universitat, el professor i filòsof Ignasi Boada Sanmartín va deixar anar algunes reflexions que vull dur-vos per a la vostra consideració. Ell parlava de l’amabilitat a l’acadèmia: "Heu comprès la responsabilitat que tenim de crear una comunitat de persones amables que col·laboren, que dialoguen, que s’ajuden, que confien les unes en les altres i que fan que la facultat sigui un lloc estimulant. I això no és poc perquè, com deia Bertolt Brecht, ser amable, al cap i a la fi, és un dels grans plaers. Una de les fonts principals que permet que la vida amb els altres sigui gratificant".
Ensenyar és un acte d’optimisme excels. Acompanyes, eduques, transmets, però també et sents acompanyat per noves preguntes que venen de ments molt més incrèdules, menys estructurades —encara—, menys contaminades, menys derrotistes
Dins la "inestabilitat constitutiva", el pensador Boada fa referència al perfil dels estudiants, que "han canviat", però "la persona humana no és només història, és també estructura". I aquest fet assegura una certa continuïtat generacional. Per molt que hagin canviat, els joves continuen entusiasmant-se. Continuen permeables i escolten. Demanen. S’interroguen. Ensenyar és un acte d’optimisme excels. Acompanyes, eduques, transmets, però també et sents acompanyat per noves preguntes que venen de ments molt més incrèdules, menys estructurades —encara—, menys contaminades, menys derrotistes.
Els jubilats amables, abans de marxar de la universitat, han estat persones que han inspirat i orientat. Els jubilats han donat molt i alguns marxen, perplexos, amb la sensació que encara podrien continuar oferint tant. Però la vida té els seus capricis, i no ens regala pròrrogues infinites. Jubilar-se, amb aquesta arrel llatina de l’alegria, el iubilo, és deixar de fer. Deixar és un verb que sembla negatiu. I, en canvi, quan deixes, passen coses. És un verb fructífer. Enceto l’estiu amb moltes ganes d’escoltar més qui es jubila. De conversar-hi. De passar-hi temps. De confessar-m’hi. Els jubilats amables són una necessitat social, un patrimoni, un regal.