Espanya no és una nació, ni un projecte de país, sinó només —per bé que no és poc—, un Estat, i un Estat construït des d’una concepció de conquesta. És a dir, no s’ha forjat en la convivència, sinó en la imposició, i només des de la força repressiva ha impedit que les nacions que el conformen se’n poguessin deslliurar. Prou que ho sabem els catalans, que n’hem patit i en patim severament les conseqüències.

Per això mateix, perquè no és una nació, ni un projecte de país pactat, negociat, sorgit de l’acord entre les parts, sinó una estructura artificial imposada a trabucades, el seu edifici pateix d’aluminosi des dels fonaments. És un Estat decadent, dominat per una espessa xarxa de famílies i interessos, assentat en una institució monàrquica podrida des de l’arrel, i en situació d’alerta permanent per no perdre la unitat que va forjar gràcies a les armes. Moltes de les misèries que acumula venen d’aquest pecat d’origen: la incapacitat per crear una cultura de l’esforç i la iniciativa privada, forjada en la concepció cortesana de les influències; la negativa a generar una cultura democràtica que respecti les identitats i les llengües, temerosa de perdre els privilegis de conquesta; el seu retrovisor permanent, allunyat secularment dels corrents de la modernitat; i, sobretot, la seva incapacitat de creure en una ciutadania lliure, sempre necessitada de salvadors de la pàtria que la salvin d’ella mateixa. La història d’Espanya és un vaivé permanent de borbonades, repressions i cops d’estat que, durant el segle XIX i XX, l’han ancorada en els corrents més regressius d’Europa. No oblidem, per exemple que, mentre a Europa naixia la Il·lustració i es vivia la Revolució Francesa, Ferran VII recuperava la Inquisició. I va ser a Espanya on els corrents feixistes europeus varen quallar en dècades de dictadura. I ja en ple segle XXI, hem pogut veure i patir la reacció repressiva i feixistitzant d’Espanya davant el conflicte català. Tres segles després, canvien els temps i els mètodes, però es manté intacte la mateixa essència antidemocràtica i reaccionària.

Juan Carlos és una caricatura patètica i malaltissa d’una Espanya sense consciència crítica, totalment emmordassada, incapaç de reaccionar davant la seva pròpia decadència. És l’essència de la decadència d’un Estat que va néixer per la conquesta, va imposar-se per les armes i s’ha mantingut mitjançant la repressió

Des d’aquesta perspectiva, la conclusió que Espanya és irreformable és inevitable, o millor encara, només es pot reformar si es trenca i, de lògica, pateix una catarsi monumental. És una closca fossilitzada, dins de la qual es manté viu l’ADN de la Contrarreforma, i per això, cada vegada que algú li fa un forat, per petit que sigui, s’activen els gens repressius. Personalment, estic desgraciadament convençuda que no hi ha cap opció de mantenir una Catalunya catalana dins l’estat espanyol, i qualsevol cessió de temps, no és res més que temps que guanya l’Estat per aniquilar-nos. En aquest sentit, seria d’agrair que aquells que, rendits —però còmodament assentats en les seves poltrones—, han renunciat a la confrontació amb l’Estat en la defensa dels nostres drets, deixessin de vendre’ns sopars de duro: no hi tenim cabuda ni ara, ni en dècades, ni en generacions, i com més temps passa, més feble és Catalunya, i més forta és Espanya dins de Catalunya. Perdem recursos, perdem oportunitats, perdem l’idioma, perdem la identitat, perdem la capacitat d’excel·lència, perdem el tren de la història. La viu-viu política –amb espantalls de falses taules de diàleg, xerrameques altisonants i acords buits— no és res més que el procés de la nostra agonia nacional. O creiem que sobreviurem eternament als danys d’un Estat depredador? És cert que hem aconseguit sobreviure tres segles a un intent constant de destrucció de la nostra identitat, però també ho és que a cada estocada ens hem quedat més ferits i més febles.

Per això mateix, cal repetir la lletania i no errar l’estratègia: Espanya és irreformable. L’exemple més precís d’aquesta realitat pètria és la història del reietó comissionista i defraudador, que ara se’n riu de la ciutadania des d’una dictadura del petrodòlar. Juan Carlos és la metàfora més descarnada d’aquesta Espanya irresoluble, assentada en uns fonaments profundament podrits: el col·loca al tron un feixista que es va mantenir al poder damunt d’una fossa de centenars de milers d’assassinats; des del primer minut aprofita el càrrec per cobrar tota mena de comissions, enfortir els lligams amb els amics més sinistres —Kashoggis inclosos— i enriquir-se de la manera més indecorosa; comissions, amants, viatges de luxe pagats amb diners públics, frau a Hisenda, i tot perpetrat amb total impunitat, emparat per les estructures de l’Estat que el protegeixen de les seves misèries; els abusos que ha fet durant dècades han estat també emparats pel silenci dels periodistes, tan emmordassats com la ciutadania; i, finalment, quan s’obre una mica l’escletxa i surten els fantasmes, l’Estat li paga la fugida, la protecció i la vida de luxe. I després torna a Espanya, es passeja amb els amics de farra, mostra la seva luxúria econòmica i se’n torna al país del tirà islàmic carregat de marisc gallec, per allò de l’amor patri. Juan Carlos és una caricatura patètica i malaltissa d’una Espanya sense consciència crítica, totalment emmordassada, incapaç de reaccionar davant la seva pròpia decadència. És l’essència de la decadència d’un Estat que va néixer per la conquesta, va imposar-se per les armes i s’ha mantingut mitjançant la repressió. I en aquesta Espanya secularment reaccionària i ferotgement insensible al batec d’altres nacions, només hi tenim cabuda si deixem de ser catalans.

Aquesta és la cruïlla en la qual hem de situar la lluita catalana: o cedir i retornar a l’autonomisme xaró, lentament convertits en una mera província del regne, com som ara mateix; o confrontar-nos i lluitar, malgrat les dificultats, per la nostra dignitat que, ensems, és la lluita per la llibertat. No existeixen els camins del mig que defensen els venedors de fum, només són una drecera més que ens condueix a la irrellevància.