O povo é quem mais ordena” és un dels versos més coneguts de Grândola, Vila Morena, l’himne de la revolució portuguesa. Aquesta reivindicació de la sobirania popular és clarament un missatge democràtic. Dir que el poble és qui més mana és afirmar que només és legítim el govern del poble, pel poble i per al poble.

Però de fet, la idea de la sobirania popular és més que un ideal democràtic. Que el poble és qui té el poder (s’entén, la majoria, atès que sempre hi ha hagut i hi haurà pluralisme) no és només un principi de legitimació. És una realitat més enllà dels sistemes democràtics. També en sistemes no democràtics el poble és qui més mana, encara que no se li reconegui. Té sempre, en darrera instància, la capacitat de decidir si obeeix o no.

Allò que diferencia els sistemes democràtics és l’existència de procediments per canviar el govern de forma pacífica i acceptada per tothom. Però ni tan sols les dictadures poden mantenir-se al poder amb una majoria sostinguda de la gent en contra. La revolució portuguesa n’és un bon exemple, però n’hi ha molts més. Quan la gent es revolta de forma massiva, no hi ha poder (democràtic o autoritari) que es pugui imposar, ni per la força.

Aquesta reflexió val per al moment d’incertesa sobre el futur del “territori en disputa” [Viquipèdia dixit] anomenat Catalunya. Després de la declaració d’independència i de l’activació de l’art. 155 per part del govern espanyol, sabrem qui mana en funció de qui intenti donar ordres i qui les obeeixi. La teoria és fàcil, però la pràctica admet grisos i moments de confusió.

La forma en què s’ha activat l’art. 155 per part de l’Estat, anunciant que es convoquen eleccions el primer dia disponible, demostra feblesa. El suport popular a la suspensió de l’autonomia és tan minoritari que s’han vist obligats a admetre que no poden governar Catalunya des de Madrid ni nomenar un govern titella. Només dos senadors catalans de 24 hi han donat suport. Ni un 10%.

El govern català va ser triat pels ciutadans democràticament, i la UE ha dit públicament que no se’l pot enderrocar a la força. A Madrid han hagut d’acceptar que només se’l pugui substituir passant per les urnes. Hi ha moltes preguntes sobre la validesa de les eleccions anunciades per al 21 de desembre, però una lliçó és important: després de tot el que s’ha dit, no hi ha govern viable sense passar per les urnes.  

L’altra reflexió que pertoca fer és que, mirat amb perspectiva, no hi ha alternativa possible al projecte republicà. No sabem si la República es consolidarà ara o més endavant. El que sabem és que no es pot governar Catalunya contra la voluntat dels que hi donen suport. Els independentistes han governat legítimament fins ara i han proclamat la independència. I passi el que passi seguiran dominant la immensa majoria del poder institucional (ajuntaments, consells comarcals, diputacions, etc.), els carrers i el relat públic.

S’ha dit que la independència no pot triomfar perquè la societat està dividida al 50%, però no és cert. Catalunya no es pot governar contra els partidaris de la independència. Però ells sí que governen i governaran sempre que s’ho proposin i adoptin les estratègies correctes. A diferència del que passa amb el govern de Madrid, que té l’oposició expressa i mobilitzada d’una majoria de catalans, no tots els contraris a la independència s’hi oposaran obertament. La suspensió de l’autonomia té garantida una resistència massiva i majoritària. La República, no.

La República ho té difícil per imposar-se a curt termini. El reconeixement internacional sempre requereix més temps del que hi ha disponible per desplegar la logística que necessita un nou estat. Cal veure quins seran els pròxims moviments del Govern i del Parlament. Per tal que un estat existeixi, ha de tenir un govern que governi. A partir d’aquí, cal que la gent l’obeeixi. I només si té el reconeixement intern, podrà pensar a obtenir el de la comunitat internacional.

Que el govern espanyol posi unes eleccions damunt la taula forma part de les astúcies que fins ara no li han funcionat. Comet una altra vegada l’error recurrent de fiar-ho tot a una divisió estratègica dels independentistes. Aquesta decisió no fa sinó reconèixer el poder que tenen. Sabem que aquestes eleccions només poden triar un govern legítim si hi participa tothom. Si els partidaris de la República hi participen amb una estratègia unitària, les guanyaran. Si no ho fan, i promouen el boicot, quedaran invalidades. 

Queda clar, doncs, que tenir una impremta o un web on publicar documents no és cap font d’autoritat. Qui més qui menys pot tenir un diari oficial. El BOE i el DOGC, per ells mateixos, no tenen cap poder. El poble és qui més mana.

 

Josep Costa és lletrat i professor associat de Teoria Política a la UPF (@josepcosta)

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat