Aquest octubre català marcarà la història de la Unió Europea. És massa prompte, però, per saber si a la llarga serà per bé o per mal. Molts hem rebut amb decepció l’actitud de les altes instàncies comunitàries davant la violència i la intransigència de l’Estat espanyol davant el referèndum d’autodeterminació. Ens havíem cregut que Europa era una altra cosa, i a l’hora de la veritat Catalunya ha resultat ser més europeista que les elits de la UE.

Alguns s’han afanyat a situar l’independentisme entre els enemics europeus. Ens intenten vendre que la secessió és un projecte contrari a la unificació europea i presenten la lògica decepció que hi ha entre molts catalans com una evidència d’euroescepticisme. Aquí sabem que no és així. Que alguns països dels més avançats i democràtics d’Europa encara romanguin fora de la UE i/o de l’euro ja ens suggereixen que no tot és perfecte.  

Hem vist líders europeus parlant en termes apocalíptics de la possibilitat de la divisió d’un Estat, cosa molt eloqüent. El president Juncker va arribar a dir fa poc que “el nacionalisme és verí”, per acabar defensant les nacions en contra de les regions. Curiosíssima lectura de la situació, quan és obvi que el principal obstacle a la construcció europea (al Regne Unit, a França i arreu) és el nacionalisme d’estat. I essent que històricament els nacionalismes com el català o l’escocès són els que menys qüestionen la unitat europea.

Els Estats Units d’Europa existiran el dia que, entre d’altres coses, la divisió d’un estat membre no posi en dubte la pertinença dels estats resultants a la federació

Des de temps enrere, les elits de la UE —en connivència amb el nacionalisme espanyol—, han imposat el discurs que la divisió d’un estat membre no és possible i que, en tot cas, comportaria la sortida de la Unió del territori que s’independitzi. Com que l’únic precedent és la descolonització d’Algèria, un territori no europeu, i va succeir fa més de 50 anys (quan només existien les comunitats europees), realment no s’ha fet la reflexió necessària sobre la qüestió. Sigui com sigui, la negació de la possibilitat d’admetre nous estats nascuts dins de les pròpies fronteres no deixa de ser indicativa de la classe d’Europa que s’està construint.

El professor Barto Fassbender ja ha començat a plantejar amb lucidesa aqueixa reflexió. Segons ell, la UE està responent al procés català amb la visió pròpia d’una organització internacional, com si fos només una unió d’estats. Però ara mateix, mirant els tractats, podem dir que la unificació ha anat molt més enllà. La UE és, o almenys ens ho havíem cregut, una federació en construcció. Els europeistes de veritat treballen amb aquest horitzó federal. I els Estats Units d’Europa existiran el dia que, entre d’altres coses, la divisió d’un estat membre no posi en dubte la pertinença dels estats resultants a la federació. Per dir-ho en termes més tècnics, serà quan la secessió passi a ser una partició.

Kentucky és l’estat número 15, dels Estats Units, el primer que va néixer de la partició d’una de les 13 colònies —en concret Virgínia— que s’havien d’independitzat d’Anglaterra uns 16 anys abans. La seua admissió a la Unió es va produir després de Vermont, que era independent de facto, gràcies a un article de la Constitució federal aprovada 3 anys abans. Aquest article, (secció 3a de l’article IV), regula l’admissió de nous estats i preveu expressament que es puguin canviar les fronteres internes dels estats. A l’empara d’aquest article s’han creat dos estats més: Maine, que es va separar de Massachussets, i West Virginia, que també es va separar de Virginia.   

Els pobles del continent varen decidir crear la UE amb la vocació de ser un espai de pau i llibertat en el qual la violència política quedi desterrada per sempre

Diverses federacions han estat, abans de ser-ho, una confederació d’estats sobirans. Durant els anys previs a la Constitució, quan els Estats Units es regien pels Articles de la Confederació, no es va produir cap partició, ni estava expressament prevista. En efecte, contemplar la partició (la secessió interna) és un dels elements que pot distingir una confederació d’una federació. A Suïssa, que és una federació malgrat el nom, no fa tant de temps que es va dur a terme la creació del nou cantó de Jura, que es va separar de Berna el 1978.    

Si Europa és un projecte de ciutadans, i no un club d’estats o un negoci de grans mercaders, abans o després haurà de vetllar més per les fronteres externes que les internes. La viabilitat del que el professor Neil McCormick (que va arribar a ser eurodiputat del Partit Nacional Escocès) va popularitzar com “ampliació interna” sembla que —ara més que mai— serà la prova del 9. Si la UE vol avançar en la unitat europea abans o després haurà de contemplar la partició d’un estat membre. Altrament no serà mai una veritable unió democràtica de ciutadans.

Els pobles del continent varen decidir crear la UE amb la vocació de ser un espai de pau i llibertat en el qual la violència política quedi desterrada per sempre. Unitat i democràcia requereixen debilitar les fronteres internes i reforçar la condició de ciutadà europeu. Que la pròpia cúpula de la Unió amenaci amb la pèrdua dels seus drets com a ciutadans europeus als que volen canviar les fronteres ‘nacionals’ mantenint-se fidels al projecte europeu, va radicalment en contra de la unificació europea. I s’hauria de dir més. Construir una UE democràtica exigeix tendir cap a una unió federal, i no ho serem fins que Catalunya pugui ser com Kentucky.

Josep Costa és lletrat i professor associat de Teoria Política a la UPF (@josepcosta)