Jorge Javier Vázquez no parla català per culpa de Jordi Pujol. I de Marta Ferrusola, és clar. Durant el pujolisme, la llengua va ser un element que separava molt la societat. La llengua catalana, només, perquè trencava i trenca la placidesa de l’espanyolitat homogènia, de la pau castellana, de l’idioma de la unitat. M’he concedit 24 hores de reflexió per decidir si dedicava un article o no al que semblen unes simples declaracions del presentador de Sálvame a un altre programet del sempre egòlatra Ricard Ustrell. “Potser hi dones massa importància, potser t’ha fet empipar perquè estàs més sensible, potser el que vol aquest senyor és l’atenció que li esteu donant”. Ara crec que no és casualitat que JJV hagi generat tant rebombori i crec que no és feina inútil examinar les tecles que encara avui l’espanyolisme subtil toca per deixar-nos clar quin és el nostre lloc, el raconet dels catalanoparlants.

D’aquesta amenaça teòrica a la homogeneïtat de l’Estat, els nacionalistes espanyols a Catalunya en fan una amenaça personal

Una és la tecla del victimisme. El nacionalisme espanyol a Catalunya sempre s’encarrega de deixar clar que la llengua és un element de divisió de la societat i que, com no pot ser d’una altra manera, la culpa d’aquesta fractura l’han de carregar els catalans. Són ells qui encarnen la diferència, són ells els qui trenquen la identificació llengua-Estat, són ells els qui tenen la dèria de ser diferents. D’aquesta amenaça teòrica a l'homogeneïtat de l’Estat, els nacionalistes espanyols a Catalunya en fan una amenaça personal.

Emparats d’un Estat que ha tingut com a constant única la castellanització dels territoris no-castellans, s’encarreguen de recordar-te que la teva llengua és una amenaça i que qualsevol mostra de nacionalisme que no sigui l’espanyol els fa sentir exclosos. És clar que sí: per a ells l’únic sinònim de cohesió és l’espanyolitat i la tolerància només parla en castellà. Tot aquest victimisme és una eina per continuar engreixant el marc en què allò no-nacionalista, inclusiu, que garanteix l’amor entre pobles, la pau universal, els unicorns i les floretes… és Espanya. Tu, català, ets un simple nacionalista capquadrat, provincià, empresonat en la Catalunya en miniatura que tens configurada dins el teu cap perquè et negues a entendre el món des de la llengua global. Paradoxalment, l’excloent ets tu.

Què dur quan el consens era que el català era llengua de cohesió. Què dur quan tothom entenia que l’escola havia de ser en català

Sense despentinar-se gaire, JJV guarneix la melodia amb un acord de la tecla de la deformació històrica sumada a la personificació del mal —allò que ell identifica com el mal— en la llengua dels altres. En el seu argumentari de ressentit, tot aquest victimisme té valor perquè “el pujolisme va ser una època molt dura”. Ell fa servir una llengua de més de 500 milions de parlants i entén una llengua de deu milions de parlants com una amenaça. A algú així, qualsevol mostra d’expansió d’aquesta llengua en l’àmbit institucional i social li semblarà una època duríssima. Què dur quan el consens era que el català era llengua de cohesió. Què dur quan tothom entenia que l’escola havia de ser en català. Què dur quan Catalunya va poder gaudir d’una televisió pública de qualitat en la llengua dels catalans. Què dur, en fi, quan després d’una dictadura la nació va trobar les eines per tornar a florir sense la por dels fusells. Al cap del nacionalista espanyol, però, qualsevol mostra de supervivència de la nació sotmesa serà un maldecap, una molèstia, i l’excloent seràs tu.

En la seva condició de privilegiat, el ressentit es creu amb el dret de posar-se llepafils per poder dir: jo no era pujolista i per això no parlo català

També puc jugar al seu joc, però. Puc acceptar la deformació històrica i posar-me en el context que el pujolisme va ser una època molt dura i que es van afusellar castellanoparlants pel simple fet de ser-ho. Ni en aquesta ficció el nostre rancorós de proximitat podria jugar a la víctima perquè, d’entrada, el dret d’existir d’una llengua no es guanya pel sentit de la justícia amb què s’ha comportat històricament la seva nació. Si això fos així, si després de tres-cents anys de repressió política, d’anorreament del català en l’àmbit públic, de háblame en cristiano, de “todos los catalanes són una mierda”, de morts i d’exiliats… si això funcionés com Jorge Javier Vázquez creu que funciona, els catalanoparlants no sabríem castellà. Però en la seva condició de privilegiat, el ressentit es creu amb el dret de fer cherrypicking històric —manipuladament històric— i posar-se llepafils per poder dir: jo no era pujolista i per això no parlo català. Em sembla que tampoc haguessis estat franquista, Jorge Javier, i sí que parles castellà. Les excuses de mal pagador del nacionalista espanyol a Catalunya tenen les cames relativament curtes, per sort, si ets prou llest per tirar una mica enrere i desmuntar l’encaix forçat de les peces del trencaclosques del seu victimisme de pa sucat amb oli. Així, ell pot escollir no parlar la teva llengua en cap àmbit perquè no li queia en gràcia un dels presidents del teu país i, una vegada més, l’excloent seràs tu.

Jorge Javier pot escollir no parlar la teva llengua en cap àmbit perquè no li queia en gràcia un dels presidents del teu país i, una vegada més, l’excloent seràs tu

El pitjor del discurs de Jorge Javier Vázquez no és que el faci Jorge Javier Vázquez. El pitjor és que ERC faci campanya en castellà a Santa Coloma de Gramenet, el pitjor és que una part de l’esquerra es pensi que no es pot tenir un discurs integrador en català, el pitjor és que al nostre país tot allò que hagi de ser alternatiu en l’àmbit cultural acabi sent en castellà, el pitjor és que surti l’Alizz dient que la cultura catalana l’exclou com si no se n’hagués exclòs ell mateix, el pitjor és que la “Catalunya plural i alegre” de la Rosel només existeixi per referir-se a Estopa, el pitjor és que la Rita Payés digui que li costa cantar en català, la seva llengua materna, perquè “sona cursi” i “li fa vergonya”, el pitjor és que tot allò que és massa català fa de convergent i de burgès perquè, malauradament, hi ha una part del país que el marc de Jorge Javier Vázquez ja l’ha comprat. És un marc flexible en què tot el que és bo, plural, obert, global, no-nacionalista, integrador, alternatiu, lliure, i apolític és en castellà i tot el que és burgès, provincià, castrador, discriminatori, xenòfob, reclòs, classista i convergent ho és perquè és en català. És un marc on tot està preparat, catalanoparlant, perquè l’excloent sempre siguis tu.