Ha mort el meu amic Toni.

Jo soc d’un temps que els amics ens dèiem pel cognom, però en el cas d’en Vila Casas és diferent. Ell sempre va ser per a mi en Toni, i jo era per a ell en Jordi.

I en Toni ha marxat i m’ha deixat un buit. I el buit no és només per a mi, sinó que ho és per a tot un país.

I segur que molta gent escriu avui sobre les seves aportacions al món empresarial, al món social o al món de la cultura. I molts recordaran la seva generositat i altruisme com a mecenes cultural i com a patriota, i segur que ho faran millor que jo.

Però jo avui vull recordar el meu amic, que ho és des de fa més de 70 anys i que m’ho ha demostrat al llarg de la seva vida sempre que ha pogut i ha calgut.

I en especial vull recordar episodis més recents que ara semblen llunyans, però no ho són tant. Moments en què la gent va poder quedar decebuda de mi, i van dubtar dels meus arguments i les meves explicacions. En aquell moment, algunes persones varen estar sempre al meu costat. Incondicionalment, de pedra picada, sense dubtes ni vacil·lacions.

Una d’elles era en Vila Casas.
 
Jordi Pujol Antoni Vila Casas Arxiu
El president Jordi Pujol amb l'empresari i mecenes Antoni Vila Casas / ARXIU

Gràcies a Déu, hem pogut tenir bones converses i ens hem pogut acomiadar l’un de l’altre en aquests darrers anys. Crec sincerament que no ha quedat res per dir. Estic tranquil i m’atreveixo a dir que ell també se’n va anar en pau.

Ell ha marxat primer, però en conservo un somriure. Sé que el meu amic m’espera.

Jordi Pujol i Soley