La Diada de l'11S d'enguany ens ha deixat una postal política d'un impacte profund. En un moment en què el sobiranisme català ha recuperat una part important del seu suport social, incorporant milers de joves i reorientant la seva força als carrers, la veu de Jordi Pujol ha tornat a sonar quan la seva vida, com bé va reconèixer, comença a apagar-se. Va ser mitjançant una emotiva nota de veu enviada a El matí de Catalunya Ràdio, on el president, que ja ha arribat a 96 anys, es va adreçar a la ciutadania amb una frase que ressona al cor de la història contemporània: "Jo m'apago, però vosaltres sou gent vital, amb esperança i un futur col·lectiu". Una crida a la convivència integradora, reivindicant la festa de "tots els qui viuen, treballen a Catalunya i volen ser catalans", tant els que van néixer ja a la Catalunya dels anys trenta del segle passat com els qui hi acaben d'arribar. Un missatge que té molta més importància pel que representa de desqualificació de la xenofòbia racista de l'extrema dreta i de connexió del sobiranisme democràtic amb l'humanisme del qual sorgeix. Pujol ha arribat al moment en què cal fer balanç sense complaences, però també sense aquesta amnèsia oportunista que fa tant de temps que deforma l'anàlisi política.
Quan vaig servir com a secretario xeral de Relacións Institucionais de la Xunta de Galícia, vaig tenir el privilegi d'acompanyar Jordi Pujol i la seva esposa, Marta Ferrusola, convidats pel vicepresident de la Xunta de Galícia i líder aleshores del BNG, Anxo Quintana (novembre del 2008). De ben segur que no va ser una simple visita de protocol, sinó una lliçó viva de política amb majúscules, de memòria humana i d'afecte profund per Galícia. Aquell recorregut per Compostel·la, Allariz, Ourense i Vigo va revelar la doble dimensió d'un autèntic líder. D'una banda, el Pujol estadista: l'home amb un cap privilegiat per al detall socioeconòmic, capaç d'analitzar amb la mateixa finor la crisi financera que començava a amarar el mapa global com els models de desenvolupament municipal que Allariz simbolitzava per al galleguisme. D'altra banda, el Pujol amic de Galícia: un home que no venia a aclimatar-se a un territori estrany, sinó a retrobar-se amb un país amic, que ja coneixia sovint des dels primers anys setanta del segle passat, quan acostumava a fer llargs viatges en autobús des d'Astúries en el desenvolupament de les seves tasques professionals.
Pujol és una figura complexa, lúcida i irrepetible, sense la qual no és possible interpretar l'últim mig segle de la història de Catalunya
Pujol va compartir llargs anys d'amistat amb Valentín Paz Andrade, particularment quan Paz Andrade va ser senador i Pujol diputat en la primera legislatura democràtica (1977-79). D'aquí la trobada que va mantenir en un d'aquells dies amb el seu fill Alfonso, mort de manera precoç el 2021. L'amistat entre el president i el senyor Valentín responia al vell i sòlid pont entre el catalanisme i el galleguisme, com la que mantenien Castelao i Otero Pedrayo amb el màrtir Carrasco i Formiguera. Una amistat construïda sobre la convicció que la modernització econòmica i l'afirmació nacional són dues cares de la mateixa moneda.
També aleshores vaig tenir l'oportunitat de comprovar la seva connexió essencial amb el seu país i amb la seva gent, i alhora la seva memòria prodigiosa. Amb pocs minuts de diferència, el van reconèixer a Compostel·la sengles grups de veïnes de Figueres i de les Terres de l'Ebre i en totes dues converses va ser capaç de detallar-los —per separat— la geografia humana i familiar del seu respectiu entorn, com si hi hagués viscut tota la vida.
Aquesta vivència directa obliga a mirar cap a les ombres sense girar la cara. El sobreseïment lliure del seu procés penal per raons de deteriorament cognitiu l'eximeix del judici al qual la seva família continua sotmesa, però no resol eventuals retrets ètics. Amb tot, es fa impossible no criticar el rigor inquisitorial de l'Audiència Nacional en fer-lo comparèixer presencialment a Madrid als seus 95 anys i en evidents condicions de fragilitat de la salut. Un gest humà que poc tenia a veure amb la veritable justícia. A més a més, cal recordar que l'enjudiciament d'aquests fets no correspon al tribunal ordinari predeterminat per la llei, sinó a un tribunal de Madrid amb jurisdicció per a tot l'Estat i hereu del vell Tribunal d'Ordre Públic.
Ja no som al 2014 i sembla que amplis sectors de la societat catalana, i també de l'independentisme, han trencat l'exclusió de la vida civil que va patir durant llargs anys Jordi Pujol. Molta més gent reconeix que va saber fer país i avalua els seus esforços en la construcció d'una Catalunya moderna i de les estructures fonamentals de la nació: l'escola en català, els Mossos d'Esquadra, els mitjans públics de ràdio i TV i l'ampliació i consolidació de l'autogovern.
La història no és un relat en blanc i negre. El Pujol que vam tenir el privilegi d'acompanyar per Galícia era l'arquitecte de la Catalunya contemporània i un amic lleial de la nostra Galícia. Una figura complexa, lúcida i irrepetible, sense la qual no és possible interpretar l'últim mig segle de la història de Catalunya.