Avui tothom coneix el factor clau de les epidèmies modernes al món. Encara que acabo de publicar les primeres sèries anuals completes de mortalitat i natalitat d’Espanya entre 1880 i 2018, a la revista Investigaciones de Historia Económica (any 2020), no soc demògraf ni, menys encara, epidemiòleg. Però això no m’impedeix saber que el principal propagador de les epidèmies al món és l’avió.

Des de l’any 2008, quan es van publicar els resultats dels estudis de Vittoria Colizza, Marc Barthélémy i altres científics nord-americans i francesos, de la Universitat d’Indiana i del CNRS, els investigadors i altres experts ho sabem. Ningú que tracti aquests temes pot ignorar-ho.

Barcelona i Madrid —o Madrid i Barcelona, tant se val— s’han convertit en les ciutats màximes víctimes al món de la pandèmia del coronavirus. La mortalitat és altíssima i, en termes proporcionals a la població respectiva, supera la de qualsevol altra de les grans conurbacions del món. A l’Europa mediterrània, l’única altra aglomeració que s’acosta als cinc milions d’habitants —la dimensió poblacional tant de Barcelona com de Madrid— és la conurbació de Milà. Doncs bé, aquest Milà, tan proper per als catalans, és l’altra gran aglomeració més castigada pel coronavirus, darrere de Madrid i Barcelona. No és casualitat!

Si és cert que el transport aeri de passatgers és el gran transmissor dels virus, no ho és menys que moltes altres ciutats amb grans aeroports han fet front amb més èxit que les nostres a l’actual pandèmia. L’explicació del desastre a les dues grans aglomeracions de la península Ibèrica rau, com sempre, en la distinta qualitat dels governants i en el nivell de competència tècnica dels responsables. La gestió d’un assumpte tan vital als aeroports espanyols mereix, literalment, una qualificació de zero. Les conseqüències han estat dramàtiques.

La incompetència dels funcionaris de l’administració central i l’absurda centralització de la xarxa aeroportuària a l’estat espanyol ha agermanat Barcelona i Madrid en el sofriment i el dolor

La centralització de la xarxa aeroportuària, mitjançant l’ens públic Aena, s’orienta a cobrir els dèficits d’un gran nombre de petits aeroports, innecessaris i ruïnosos, a partir dels superàvits dels que funcionen bé i són rendibles, bàsicament el Prat. A diferència dels altres grans aeroports del món, el de Barcelona no pot gestionar les instal·lacions pròpies ni establir les línies estratègiques. Els poders centrals li ho prohibeixen. Tot s’ha de decidir a Madrid. I sense donar mai compte de res!

Doncs sí, a Madrid es va decidir. Els especialistes del Ministeri de Sanitat van optar per “escoltar l’evidència científica” i no imposar mesures de control de la febre als aeroports. El ministre Salvador Illa no va dubtar a explicar en roda de premsa que els seus consellers —els “mayores expertos del país”— asseguraven que la gent “pot transmetre el coronavirus encara que no tingui febre”, de la qual cosa en deduïa que mesurar la febre “no es necesariamente útil”.  

La resta del món, però, en va treure la conclusió contrària que Illa: que no és necessàriament inútil. La mateixa Itàlia va decidir, a correcuita, canviar de política. El dia 5 de febrer el Ministero della Salute va estendre els controls de la temperatura corporal a tots els passatgers de vols europeus i internacionals en els aeroports italians. Però aquí, no. Li correspon al Govern d'Espanya decidir-ho —deien— i ha decidit que no. I no se’n parli més!

Tan greu és el tema que el ministre Salvador Illa i el govern de Pedro Sánchez no es van atrevir a tirar enrere —com haurien fet si es tractés de Catalunya, sens dubte— el decret del govern de Canàries de 19 de març en què s’ordenava realitzar controls de febre preventius a tots els aeroports de l’arxipèlag amb connexions amb la Península. La Direcció General de Seguretat i Emergències del Govern de Canàries va encarregar a la benemèrita Creu Roja la realització dels controls. Mai podrem agrair prou a aquesta venerable institució la tasca feta durant aquests dies terribles!

La baixada de pantalons del govern central davant de la decisió, ben raonable, del govern canari posa en evidència la seva pròpia inconsistència. Si la mesura resultava positiva i necessària per a les Canàries, per què no es va fer als aeroports de Barcelona i Madrid? Probablement, ens hauríem estalviat moltes morts. Tràgicament, la incompetència dels funcionaris de l’administració central —els “expertos”— i l’absurda centralització de la xarxa aeroportuària a l’estat espanyol ha agermanat Barcelona i Madrid en el sofriment i el dolor. Algú hauria d’assumir la responsabilitat d’aquest immens despropòsit. Entre tant, els governants, a la Moncloa, miraven cap a l’altre costat. És que havien decidit que era millor esperar un miracle?

 

Jordi Maluquer de Motes, historiador