No, no tothom té la mateixa relació amb la violència. Qui la practica habitualment gairebé no la percep perquè li és tan familiar com la respiració, perquè en definitiva no la vol percebre, perquè no la vol pas analitzar. La violència és una forma d’embriaguesa i, per això, qui la nega contra tota evidència, contra tot testimoni, contra tot vídeo, és com l’alcohòlic que jura a la seva família que no beu gota o com el jugador que testimonia que mai no s’ha sotmès a la bruixeria de l’atzar. Pocs són els valents que assenyalen les pròpies mentides, que s’enfronten amb determinació a la teràpia de la veritat. La veritat ens farà lliures, assegura el llibre sagrat, però ja hem pogut veure que la sala asfixiant del Tribunal Suprem evoca qualsevol cosa menys la llibertat, qualsevol cosa menys la veritat que se’n deriva. Tota l’ornamentació rococó del palau és un poema visual que té horror del buit, però també de la franquesa. S’hi ha decorat l’apoteosi de l’artifici, de l’arbitrarietat, l’entronització de les prevencions, de les manies, de les pors més psicòtiques. És l’escenari del teatre dels recels, dels prejudicis, de les suspicàcies. De l’obscurantisme dels Actes de fe. El llenguatge no verbal és molt poderós en aquest judici, tan poderós com les paraules que s’hi pronuncien.

La violència és una forma d’embriaguesa i, per això, qui la nega contra tota evidència, contra tot testimoni, contra tot vídeo, és com l’alcohòlic que jura a la seva família que no beu gota

Si l’altre dia vam poder assistir a les carasses i expressions mudes —però eloqüents— del fiscal Zaragoza, per obra i gràcia de la retransmissió televisada, que tan aviat ens ofereix imatges interessants com les suspèn, ahir no va ser menys. De fet, va ser molt més. Perquè, en definitiva, la comunicació busca sempre el seu camí, com l’aigua el busca, encara que sigui subterrani, inesperat. La prohibició del contrast dels documents videogràfics amb la versió oral dels testimonis és un artifici abusiu, una deformació de la lògica que contradiu l’escrutini més elemental i, per això, els advocats de la defensa miren de fer la seva feina contra els falsos testimonis, d’alguna manera. No, no senyors, el dia primer d’octubre va ploure, com demostren els vídeos i com neguen alguns testimonis policials. I sí, hi va haver violència de les forces de l’ordre contra els manifestants. Disposem de vídeos que ho proven. A això es referia l’advocat Àlex Solà quan va dir ahir, en la Sala rococó, que ja es veurà al vídeo si té raó el policia o no té raó. Una manifestació que, pel que sembla, va enutjar molt el jutge Luciano Varela, fins a tal punt que va rebotir violentament la llibreta que duia a les mans contra la solemne taula on els jutges posen els colzes. Un missatge de microviolència d’un jutge colèric que ha de jutjar sobre si hi va haver o no violència de les forces i cossos de seguretat. Si és veritat que som esclaus de les nostres paraules i amos del nostre silenci, també deu ser veritat que les expressions no verbals, agitades, furioses, passionals, durant l’exercici de legítima violència d’un jutge —contra la seva pròpia llibreta de la seva propietat— té un significat nítid, inquietant, per a qui el vulgui entendre. Que Luciano Varela no se sap mantenir immòbil, hieràtic, que no sap mantenir la compostura, la dignitat ni la imatge d’equanimitat que cal exigir a un jutge del Tribunal Suprem que està realitzant un judici polític. Les formes violentes les duen a la sang, com es va veure ahir a través de la televisió. La violència és tan ambiental com cert és que hi haurà qui la negarà, com nega el fumador la seva relació amb el tabac. El colèric s’expressa com un colèric. De la mateixa manera que el jutge Antonio del Moral no pot parar de riure ni Manuel Marchena, el pare de la nena, de fer el cursi cada vegada que fa servir la digníssima llengua espanyola per justificar l’injustificable.

Jordi Galves
Extrem dret (27) El que fou el testicle esquerre Jordi Galves
Jordi Galves
Extrem dret (26) Només Espanya és llei Jordi Galves