Avui és un dia molt literari perquè la pluja és molt literària i perquè tot el que ha d’unir l’home que no ho separi el Diable, així, escrit en majúscula, o que no ho separin les bones intencions, que ja sabem que el millor és sempre enemic del que és bo. Avui que s’aplega a Manresa la bona gent de la Crida Nacional per la República és com anar mudats de bones intencions a un casament beneït per la pluja, participar d’una voluntat humana condicionada per la inclemència atmosfèrica. També un recordatori, un aprenentatge, perquè no n’hi ha prou amb la voluntat, amb la voluntat nua i res més no s’aixequen la caseta i l’hortet que ens tenia promesos el president Francesc Macià, que va ser la manera senzilla que se li va acudir per explicar el projecte polític d’una Catalunya lliure, socialment justa, econòmicament pròspera i espiritualment gloriosa. Anar avui sota la pluja molesta a Manresa, al cor mateix del mil·lenari Principat, és com un pessebre vivent muntat abans de Santa Llúcia en memòria dels nostres avis independentistes que no hi podran ser, com un aplec de motoristes que petardegen a Sturgis, Amèrica, perquè són disconformes i malcontents, o com un fabulós aquelarre de malèfiques bruixes arraïmades sota el tro, el llamp i la tempesta, perquè ja ho deveu saber que tenim a tothom en contra, a tots els partits polítics, els independentistes i els espanyolistes, tenim gairebé tots els mitjans de comunicació a l’aguait per burlar-se de nosaltres, per dir als quatre vents que fem el ridícul remullats com polls sota la pluja de Manresa, i que si no féssim el ridícul aleshores és que faríem por, perquè llavors parlarien de la gran quantitat de morts que segur que durà la independència, de les catàstrofes econòmiques que ens esperen a tots plegats si no abandonem la perillosa nigromància del separatisme, el cataclisme universal s’esdevindrà si els que s’apleguen avui sota la pluja de Manresa aconsegueixen sortir-se amb la seva. ¿Que no sentiu com xiula el vent amb el seu udol terrible i amenaçador? Quina por, fillets, quina por que fa l’independentisme quan no va guiat pels que no reben ordres de cap partit. Pànic.

És ben simple. Ja que els partits no volen unir-se i no volen deixar de barallar-se, els electors hem decidit d’unir-nos i prescindir dels partits fins a la independència nacional. Nosaltres, el poble de Catalunya que sí que parla català, nosaltres el poble de Catalunya que sí que vol la independència, nosaltres, de totes les races, de tots els colors, de totes les condicions econòmiques; els que representem la continuïtat històrica de Catalunya i no la colonització espanyola ni la substitució lingüística i cultural; nosaltres els catalans que creiem en el projecte d’una Catalunya lliure, oberta a tothom, i no en una Espanya repressora; nosaltres, la part majoritària i més dinàmica de la societat som la causa de la llibertat, de la democràcia i de la llei autèntica, la que cohesiona la societat i que no es malinterpreta per a la persecució política. Tothom sap que sense nosaltres no se sustentaran els partits polítics, sense nosaltres no podran continuar amb la farsa de l’autonomia, sense nosaltres s’acaba Espanya. I en canvi, la nostra fortalesa és que nosaltres, partidaris del divorci amistós i col·laboratiu, no necessitem d’Espanya. De l’únic que anem mancats és d’unitat. D’una unitat que no vol dir abandonar la pluralitat ni la diversitat ni la crítica lliure, de la qual van tan escasses tots els partits pretesament democràtics que, en realitat, funcionen sense democràcia interna. Unitat vol dir avui participar en el projecte polític de Carles el Gran, de Carles l’irreductible, de Carles el Popular, perquè la veritat sigui dita, mentre la CUP o el PP els dos s’anomenen a ells mateixos populars, però el cert és que la majoria del poble fa costat a Puigdemont. Unitat vol dir suportar-nos, tolerar-nos, entendre’ns d’una punyetera vegada si és que realment volem la independència. Unitat vol dir fins i tot perdonar-nos els errors del passat, com passa amb les trobades familiars pensades per fer la pau. Jo, per la meva banda estic disposat a perdonar al president Puigdemont que fes tanta confiança, en el seu moment, a Santi Saltimbanqui Vila, al conseller traïdor. Em pensava que no en seria capaç, que mai no me’n podria oblidar. Però què voleu? Avui plou a Manresa com en un conte de Dickens, i a tot Catalunya plou, avui es fa l’enèsim esforç per posar-nos d’acord. ¿Serem capaços de no matar-nos entre nosaltres? Quanta paciència, sí, teniu tota la raó, quanta paciència. Però també, quanta, quantíssima il·lusió.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Jordi Galves
República Belga (150) La Crida i els espavilats Jordi Galves
Jordi Galves
República Belga (149) Els ciutadans del PSC Jordi Galves