Com que tot és per la pàtria, tot està permès, tot està justificat i no hi ha reserva possible. El patriotisme dels uns i dels altres anul·la la capacitat d’autocrítica i la ponderació de determinades actuacions. Però indiscutiblement és un fenomen força més escandalós en el cas de l’espanyolisme ja que té a la seva disposició un Estat, una col·lecció inacabable d’organismes i un pressupost il·limitat. Abans que permetre la independència de Catalunya estan disposats a tot, si cal a sortir de la Unió Europea, a acabar amb la democràcia si convé, a dinamitar les llibertats si els vaga. A més a més, els ministeris de l’Interior i de Defensa, juntament amb els serveis secrets, en realitat, són un altre Estat dins de l’Estat, el meollo del cogollo, una col·lecció de persones que van per lliure, un conjunt de brigadistes patriòtics que tan aviat enregistren al seu despatx el ministre Jorge Fernández Díaz com organitzen el bloqueig de la Junta Electoral Central o una cacera amb jutges i polítics. Són els que van dur a coll el fèretre d’Alfredo Pérez Rubalcaba. Són el darrer baluard de la defensa d’Espanya i la sentinella d’Occident, són la màquina diabòlica que té vida pròpia i que ningú no pot governar, són el poder que vigila el poder, el poder que permet que a les presons espanyoles passi el que està passant i que no hi hagi possibilitats d’autèntica reforma. En una ocasió, durant la Transició, en què Xabier Arzalluz va aconsellar al rei Joan Carles I la negociació amb ETA per acabar amb la violència, el monarca li va dir confidencialment: “Com? Amb ETA? ¿I què dirà la Guàrdia Civil?”. “No sabia que fos la Guàrdia Civil –li va respondre el polític basc– qui determina la política de l’Estat”. El rei i la gent d’armes, els salvapàtries amb pistola, són els que marquen el pas a tots els altres. Amb la benedicció del cardenal Rouco, que assegura que la unitat d’Espanya és un bé moral. El judici del Tribunal Suprem s’aturarà dijous i divendres, indiferent al patiment dels presos polítics, perquè a Madrid fan toros tota la setmana. Perquè Espanya sempre ha de descansar de ser tantíssimament i santíssimament Espanya.

Ahir el jutge Marchena, el pare de la nena, no només no va deixar dir el que no li convenia, tampoc no va deixar que l’advocat Àlex Solà pogués fer la seva feina i dir per què protestava. Durant l’interrogatori de Jaume Asens el magistrat va impedir una pregunta de caire polític perquè, naturalment, en un judici polític la política sobra, especialment si és la política dels d’una determinada banda, la banda dels que ja estaven condemnats abans de començar el judici. Marchena no va deixar dir que un Ajuntament no independentista com el de Barcelona però favorable als drets fonamentals, al dret de sufragi i al dret de manifestació, va fer costat als fets de setembre i octubre de 2017. L’acusació pot retreure en els documents incriminatoris que l’Ajuntament de Barcelona tingui a veure amb un manifest de l’Associació de Municipis Independentistes però Solà no pot defensar-se. És el mateix cas d’indefensió que va patir l’advocada Marina Roig quan interrogava el secretari general de CCOO de Catalunya, Javier Pacheco, sobre l’adhesió del sindicat a la Taula per la Democràcia, convocant de l’aturada de país del 3-O. Tampoc se li va permetre parlar d’aquesta qüestió tot i que la fiscalia la fa servir sempre que vol per acusar i demanar anys i anys de presó. Aquesta és la justícia suprema de Marchena, el pare de la nena. Però és que la llei i l’ordre són aproximatius, discutibles, maleables. El que és inacceptable és anar als toros amb la minifaldilla, com ja advertia Manolo Escobar. No falta gaire perquè sigui també un referent idoni en la jurisprudència patriòtica espanyola.

Jordi Galves
Extrem dret (42) Nemesio Jordi Galves
Jordi Galves
Extrem dret (41) 'Dura lex' o duralex? Jordi Galves