Avui és 20 de novembre, el famós vint ena. Ben poques persones seran indiferents a aquesta data, tan important per a Catalunya i per a les terres de llengua catalana. Sí, amics, avui es commemora el que tot català ha de tenir present, tal dia com avui es va estampar a les premses de Nicolau Spíndeler el Tirant lo Blanc. Avui fa 528 anys que la més important novel·la de la nostra gloriosa literatura va veure la llum a la ciutat de València, el 1490. Encara que altres esdeveniments històrics s’hagin esdevingut en aquesta data queden, de fet, totalment descolorits, esvaïts, davant de la importància major que té per a nosaltres la gran novel·la catalana, aquella que Miguel de Cervantes, un gran escriptor i un gran lector, va definir com “el mejor libro del mundo”. El Tirant lo Blanc té una contundent personalitat literària que l’ha convertit en un dels nostres millors llibres. No s’assembla gaire a cap altra obra tot i les influències i relacions de tota mena que els estudiosos han pogut establir. És una novel·la llarga, enginyosa, subtil, irònica i vitalista, una festa per als lectors. Una obra de ficció que mostra, en tot el seu esplendor, un model de comportament cavalleresc a través de les aventures d’un personatge imaginari, el cavaller Tirant. Un llibre del que se’n pot treure profit personal sense ser un assaig o un llibre religiós. En la literatura el valor que té una simple pàgina li dóna només el lector, a diferència del text doctrinal o científic que ja ve avalat per d’altres. Perquè s’assembla tant a com és la vida viscuda el Tirant lo Blanc ha estat un llibre tan estimat per tants lectors durant tant de temps. Tinguem-ho en compte.
Martorell dibuixa Tirant com un heroi tradicional, d’origen bretó com tots els personatges artúrics, ben format físicament i intel·lectualment, sap arriscar la vida en favor dels ideals de la cavalleria. En el pròleg es diu que l’autor comença a escriure el llibre l’any 1460, set anys després de la caiguda de Constantinoble a mans dels turcs. Un fet d’actualitat que va commocionar Occident —és com si avui Nova York caigués en mans dels islàmics— i que el llibre modifica imaginàriament: Tirant aconseguirà conquerir “tot l’Imperi grec, recuperant-lo dels turcs que l’havien subjugat al seu domini dels cristians grecs”. Aquesta és una de les poques fantasies del text. Martorell toca molt de peus a terra, defensa els seus ideals però no a qualsevol preu. Al Tirant diu com s’ha de superar la por i com la prudència i l’astúcia són indispensables. Per això acumula en el llibre estratègies reals del saber militar de l’època. Per a Martorell els valors de la cavalleria del passat poden renovar el present. Poden ser-nos útils avui. S’adreça als lectors catalans amb una doble utilitat, el profit i la diversió. Per oferir una narració alhora útil i divertida, Martorell construeix una novel·la cavalleresca i d’aventures però també política i militar. Té moltes cares. Alhora és d’ambients i de costums, sentimental, psicològica i eròtica. Cavalleresca ho és amb convicció. Es complau amb els detalls de les corts d’Anglaterra, Sicília i de Bizanci, les fastuoses festes cortesanes, els rituals, l’ostentació del poder, de la força i de la riquesa; el coratge guerrer de justes i torneigs, emblemes de la imatge idealitzada, esportiva i arrogant que la cavalleria té d’ella mateixa. Imatge certament desmesurada que busca en l’exageració formal les seves conviccions. No hi ha tristesa emotiva ni elegia íntima en el retrat que ens ofereix Martorell. És un poderós dibuix vitalista i decidit, un model dinàmic en el que les fronteres entre passat i present es dilueixen, com també es dilueixen els límits entre el que es viu i el que es vol viure.
La novel·la és la d’un guerrer i per aquest motiu reflexiona també sobre l’experiència de la guerra. En la confrontació armada és com millor es pot contemplar de què està feta la naturalesa humana portada al límit. Es mostra la cruesa del món i la dels humans. I un concepte molt particular de l’edat mitjana: la fama, el bon nom. És pel prestigi i pel bon nom, per l’heroisme, que la cavalleria fa la guerra. Una gran riquesa i diversitat d’ambients i de costums retrata el Tirant. Hi dibuixa amb detall la societat del seu temps en un impressionant fresc on podem trobar totes les classes socials, les institucions i les formes de vida. El sofriment del poble menut, el món dels diners i la burgesia. La brillantor i la pompa conviu amb la misèria, el sublim amb el grotesc. La banalitat, la vulgaritat i la corrupció moral domina tots els àmbits socials per igual, baixos o elevats, sense idealitzar ningú. Però en el que destaca sobretot el Tirant és en retratar el món dels sentiments i de l’amor amb enorme curiositat i riquesa. Com en el Decameró, el sexe i l’erotisme hi són molt presents, les formes de l’amor, les seves implicacions socials i ètiques. Tirant seria un cavaller incomplet si no fos un gran amador, un enamorat heroic.
El sexe al Tirant és festiu i feliç, abordat amb humor maliciós i envejable bon gust
Martorell té un gran interès en entendre la naturalesa humana a través de l’emoció i de les diverses formes de la sexualitat, des de les festes sensuals a l’alcavoteria, passant per l’adulteri, el fetitxisme, els jocs erògens, l’incest, el lesbianisme, l’estupre o el voyeurisme. El sexe al Tirant és festiu i feliç, abordat amb humor maliciós i envejable bon gust. S’hi descriu la passió amorosa, amb el seu colossal i contradictori poder de felicitat i de destrucció. L’amor contrariat marca la trajectòria de molts personatges de la novel·la portant-los a un terrible dolor. Autèntica hipoteca de la llibertat humana tal i com la descriu l’il·lustre cunyat del novel·lista Martorell, Ausiàs March. Els personatges femenins tenen, en aquest sentit, un extraordinari paper. Estan construïts amb tant d’interès, d’intel·ligència i propietat —Plaerdemavida, la Princesa o la Vídua Reposada— com pocs en tota la nostra literatura. A Martorell li interessen les dones però no només des del desig sinó des de la comprensió més profunda i des de la simpatia. Les fa vives i creïbles, les vindica i les situa en un pla d’igualtat humana amb els mascles. Els personatges femenins al Tirant lo Blanc són molt més rics, intel·ligents, vitals i atractius, en general, que els masculins.
La ironia i l’humor són uns altres grans tresors de la novel·la que fan veure el poderós goig de viure que caracteritza Martorell. En la tradició literària cavalleresca no hi ha gaire escepticisme ni distància irònica però l’escriptor valencià riu sorollosament davant dels absurds de l’existència humana. Una lliçó de sapiència literària que mai no farà nosa al lector esforçat i desacomplexat que s’encari amb aquest valuós monument de la nostra història.