S’atribueix aquesta frase al ministre franquista Pío Cabanillas Gallas, que sabia molt bé com són per dins els partits polítics. Als partits polítics no hi ha amics que valguin, i les úniques relacions sentimentals permeses són les de tírria profunda, les d’odi encès i caníbal, que no hi ha pitjor enemic al món que un bon company de partit, que un competidor, que un camarada que et purgarà a la manera de Stalin, que obrirà foc a la impensada i no n’hi haurà prou amb ajupir-te —dins dels partits hom s’ajup tot sovint—, hauràs de quedar tot estès per terra com allò que, en català, en diem una alfombra. Joan Puigcercós, l’antic president d’Esquerra Republicana de Catalunya, té una frase força similar que engalta als seus aliats de partit quan s’hi adreça en una conversa privada: “Company i, tanmateix, amic”.

Dins de la formació republicana sembla que la figura d’Oriol Junqueras, respectabilíssima, és cada cop més venerada com la d’un absent mitològic, i s’ha acabat convertint en una mena de José Antonio Primo de Rivera dins del Moviment franquista

Mai no es pot dir del cert el que passa dins de les estructures polítiques ultrasecretes, tancades per la llei del silenci, ahir al Kremlin, sempre al Vaticà o avui a ERC, però tot fa pensar que ha començat la lluita oberta per la successió, per la presa indissimulada del poder. Ja s’ha començat a abandonar el líder nominal i les adhesions busquen un altre pal de paller on enganxar-s’hi. Dins de la formació republicana sembla que la figura d’Oriol Junqueras, respectabilíssima, és cada cop més venerada com la d’un absent mitològic, i s’ha acabat convertint en una mena de José Antonio Primo de Rivera dins del Moviment franquista, salvant totes les distàncies, que en són unes quantes. Se’l reverencia però no s’hi compta, perquè des d’una presó no es poden fer gaire coses. I a Junqueras ja li afalaga força aquest paper semidiví, espectral, d’holograma místic. El mateix es pot dir de la figura de la secretària general, Marta Rovira. Una persona que com Anna Gabriel, incomprensiblement per al comú dels mortals, va escollir Ginebra com a destinació de l’exili, una ciutat que no permet gaire activisme polític, per no dir gens. De vegades sembla que qui estigui a la garjola sigui Rovira i no pas Junqueras, i vet aquí que els seus moviments han estat tímids, els seus comunicats polítics breus i extraordinaris. Així, proveïda d’una nova monarquia simbòlica, com d’un Jesús i d’una Mare de Déu inesperats, Esquerra Republicana camina cap al seu nou congrés de passades les vacances, un aplec que escenificarà el que ara s’està batallant a tota castanya, mig en secret, en aquest temps d’africana canícula.

Probablement Joan Tardà i Gabriel Rufián tindran un paper decisiu en la nova direcció d’Esquerra Republicana. Rufián es pot dir que s’ha convertit en l’autèntica estrella de les xarxes, el polític republicà més notori, sempre protagonitzant polèmiques amb més o menys sentit, corregint i augmentant el model o principi de confrontació activa d’Inés Arrimadas. A Joan Tardà, el vaig veure presentat, en un recent cartell d’ERC, com a “símbol del partit”, o el que és el mateix, com la bandera que representi un nou independentisme, místic, llunyà, simbòlic, eteri i inabastable per als catalans i catalanes d’avui però que, sens dubte, veuran els nostres fills. O els nostres nets. Cada dia la política sembla més paralitzada, més simbòlica i menys activa. Cada dia que passa sembla que el dogma espiritual vulgui imposar-se sobre el pragmatisme dels electors.  

Jordi Galves
República belga (223) Allioli amb all Jordi Galves
Jordi Galves
República belga (222) Viatge a casa nostra Jordi Galves