És bo que els nostres polítics hagin estat a la presó? Veient-los ara, com els ha humanitzat i endolcit el caràcter eixut, com els ha fet més humils —a alguns— i, veient que ara ja saben en què consisteix la privació de llibertat, em sembla que no hi ha dubte, sí que els ha provat. Abans de ser entre barrots, els nostres polítics imaginaven, suposaven, deduïen com seria l’experiència d’estar empresonats. De la mateixa manera que els humans de sexe masculí imaginem o suposem el que és l’experiència de ser mare, però que no tenim el coneixement exacte de la maternitat de les mares biològiques, així eren els nostres polítics. Ara quan parlin de les presons, quan parlin de les lleis dels codis, de les penes de privació de llibertat, quan parlin d’empresonar ciutadans, ara quan diguin que els Mossos de l’Esquadra carregaran contra una multitud que es manifesta i que n’empresonaran uns quants, ara quan es comparin ells amb Nelson Mandela, ara ja parlaran per experiència personal. A mi em van voler empresonar. I, de fet, pedagògicament, jo empresonaria de manera cautelar, i per torns, tots els jutges i els policies, perquè això també els humanitzaria força i aleshores potser tindrien més de respecte pel ciutadà que se sent indefens, de vegades, davant de la torre d’ivori dels jutjats i presons. Potser aleshores recordarien molt millor que el poble és qui mana i qui ho paga tot. Fins i tot jo entrullaria els advocats. No és el mateix que t’imaginis les coses que viure-les de primera mà, o de primer monyó. I és que no és el mateix que demanis trenta anys de presó ferma contra els líders independentistes com feia Javier Ortega Smith que ser una temporada llarga a la presó i tastar la teva pròpia medicina. Quan els que manen proven biogràficament la llei de l’embut, però per l’altre costat, de cop, es tornen més raonables i humanitaris, més persones. Aquesta nova llei espanyola de seguretat nacional, que permetrà intervenir empreses, capitals, suspendre activitats per ordre governativa i mobilitzar persones per la força, jo primer en faria una prova pilot, per veure com funciona. Per exemple, obligaria a fer prestacions personals al ministre Iceta, que ara viu a Madrid com el Caballero de la mano en el pecho. De manera imperativa perquè hi ha una crisi. O obligaria Pedro Farsánchez a escriure la seva pròpia tesi doctoral argüint una situació límit d’emergència acadèmica i de greu desprestigi de la classe política. Fent servir un llenguatge alarmista i amb una actitud fúnebre, intervindria temporalment el PSOE i el PP, en bloquejaria els comptes i la xarxa clientelar. I, tal com estipula la nova llei de seguretat nacional, obligaria els mitjans de comunicació a “col·laborar amb les autoritats en la difusió d’informacions de caràcter preventiu o operatiu”. És a dir, a dir mentides i a manipular l’opinió pública.
I és que els polítics, com que són homes igual que els altres, parlen de coses que, de vegades, no acaben de conèixer bé o que ignoren de cap a peus. En un dinar, el simpatiquíssim Xavier Trias i Vidal de Llobatera se’m va exclamar un dia amargament de la campanya de mentides que havia hagut de suportar per expulsar-lo de l’alcaldia de Barcelona. Que tot i que es considerava amic personal de Mariano Rajoy, els del PP no van deixar de difamar-lo i de fer tot el possible per enfonsar la seva carrera política. Tan ben educat que semblava en Rajoy, tu. Li van fer aquella marranada a ell, a un Trias i Vidal de Llobatera. S’hi havien atrevit perquè hem arribat a un punt que no respecten res. Amb un Galves sempre s’han atrevit i s’atreviran però ara ja s’encaren amb tot el que belluga. Potser per això Artur Mas o Andreu Mas-Colell o Quico Homs es pensaven que la repressió afectaria només els desgraciats com en Valtònyc o jo. I gràcies al Tribunal de Comptes, ara es veu que poden embargar-los, perquè en això a Madrid han determinat que tots som iguals, i que ens han de massacrar sense distincions de classe. Això és bo? Jo diria que sí. Potser ara alguns s'adonaran que som tots en el mateix vaixell i que cal que entre nosaltres mantinguem la sagrada unitat catalanista. Que no hi ha manera de pactar o de dialogar amb l’enemic perquè el que volen és esborrar-nos del mapa, a tots. Fins i tot hi ha la possibilitat que Artur Mas vegi, ell tot solet, que porta temps equivocant-se d’estratègia. Perquè faci el que faci, Espanya el perseguirà. Fins i tot, després de la independència de Catalunya.