La presència, ahir, d’antics consellers i alts càrrecs de la Generalitat com a testimonis en la sessió del Tribunal Suprem, de polítics independentistes que són, ara com ara, en llibertat, planteja una qüestió força inquietant. ¿En què es diferencien, políticament parlant, els presos polítics independentistes d’aquests altres polítics que podrien haver estat en el seu lloc però que, a l’hora de la veritat, no hi van ser? Perquè van plegar abans o per altres motius, això ara ja és igual. ¿Foren més pactistes amb el Govern de Madrid, més processistes, més tebis aquests testimonis i, en canvi, els acusats més ferotges i banyabaixos, més perversos en llur infame separatisme català? Trobaríem opinions per a tots els gustos, persones que pensen que, si deixem de banda la retòrica, encara no ens hem mogut mai, al capdavall, de l’autonomisme més vergonyós. D’altres, ben al contrari, opinen que s’ha anat massa lluny i que cal rectificar immediatament i conviure, com es pugui, amb l’Espanya intolerant que penja i afusella ninots. I fins i tot, hi ha un tercer grup, el grup de qui pensa que no es pot dir blat fins que no és al sac i ben lligat i que, per ara, cal mantenir-se a l’expectativa. ¿Hi ha diferències polítiques entre els Mossos de l’Esquadra dirigits per Jordi Jané i Albert Batlle i quan el cos va estar comandat per Joaquim Forn i Pere Soler? ¿La passivitat dels Mossos el dia primer d’octubre de 2017 va ser una decisió tècnica o política, si és que volem acceptar aquesta denominació i aquesta distinció? L’advocat Melero, recorrent a la fonamentada jurisprudència de la pregunta que podria colar, va demanar ahir a Jané si Joaquim Forn era més o menys independentista, més o menys radical. Com si ser més fos ser alguna cosa més enllà de la teoria, de l’elucubració, com si els més forts guanyessin sempre les batalles. Com si Goliat hagués vençut a David.

Per la seva banda, Oriol Junqueras, des de la presó, ha insistit en aquest concepte, reivindicant que Esquerra Republicana és més independentista que cap independentista que hi pugui haver, presentant-se electoralment encara més pur d’oliva, més extra i més de primera pressió en fred. Ja se sap que el líder s’agrada i es reivindica sempre que pot, tot alhora, com el més dialogant, com el més independentista, com el més amorós, com el més progressista. Ser més que els altres s’inscriu en una vella tradició política, concretament en l’herència del maximalisme, un terme utilitzat ni més ni menys que per Antonio Gramsci i Amadeo Bordiga. Els que eren més que els altres, semblaven, en aquella època de la revolució soviètica, a priori, els bolxevics, els partidaris d’un proletariat maximalista que implantaria un socialisme maximalista. Radicals i moderats. Dialogants i intransigents. Coloms i falcons. Nyerros i cadells. Ja es pot veure que, aleshores com ara, es tracta d’una denominació inexacta, massa superficial fins i tot per al periodisme superficial, que sembla que podria explicar alguna cosa quan, en realitat, no explica gairebé res. Simplement explica la tendència de gran part dels polítics a la megalomania, a pensar i a parlar en gran, ja sigui quan fan discursos inacabables davant del poble cubà o quan algun polític dels nostres exhibeix les seves preferències pels pits generosos de les senyores. Si ha de ser, que sigui gran. El maximalisme, però, no és necessàriament el camí que, històricament, hagi resultat més eficaç. Lenin, que no fou, precisament, un somniador de truites, va criticar durament el maximalisme revolucionari perquè li semblava una exageració romàntica excessivament rígida. Partidari de l’eficàcia, encara que fos al preu de pactar amb el monstruós kàiser, el pare de la revolució russa va ser un ferm partidari de l’oportunisme centrista. Ja ho veuen. Centrista tampoc és que vulgui dir ni això, ni allò, sinó tot el contrari. És la política de si l’encerto l’endevino, la política planificada de tota la vida, la de si cola, cola.