Fa mesos i mesos que estem sense Govern i no sembla que hagi arribat cap cataclisme, 155 a banda, que ja és prou cataclisme. A Espanya fa poc van estar més d’un any sense poder formar Govern i va ser una excel·lent oportunitat per constatar que un dels grans països de la Unió Europea podia espavilar-se perfectament sense els que manen, sense aquestes persones que diuen que manen. A Bèlgica, un país tan important per a nosaltres, els fets també són clars i alliçonadors. Recentment van estar-se 541 dies sense Govern i l’economia belga va evolucionar millor que la mitjana de la Unió Europea. Mai cap país havia estat tant de temps sense Govern, però un cop es va provar empíricament per casualitat, el cert és que no s’hi estava tan malament, les coses eren com sempre, les de cada dia, i això sí, el clima belga continuava tan espantós com acostuma a ser.

Antigament els episodis de bloqueig polític havien esdevingut cèlebres durant l’elecció dels papes i d’aquí va néixer el sant costum del conclau, és a dir, l’hàbit escarmentat de tancar a pany i forrellat els electors fins que no fossin capaços d’escollir un bisbe de Roma, inspirats sempre per l’alada presència de l’Esperit Sant. Era una cristiana manera d’ajudar-los. Després de la mort de Climent IV el 1268 l’Església va estar-se trenta-quatre mesos sense Govern i els ciutadans de Viterbo, on es celebrava el conclau, estaven realment desesperats, en especial perquè el finançament de la reunió corria a càrrec del pressupost municipal. El temps anava passant sense remei i, en un determinat moment, van arribar a la conclusió que no n’hi havia prou amb la reclusió dels cardenals electors dins del palau papal de la ciutat. Aleshores van anar empobrint, de mica en mica, els abundosos àpats dels prínceps de l’Església fins a reduir-los a només pa i aigua. Després, fins i tot van anar fent més petites les racions dels electors i van pensar tot d’estratègies per reduir les comoditats materials dels responsables de trobar una solució política a través de l’elecció d’un nou Papa. Hi ha historiadors que asseguren que, amb aquesta finalitat, els eficaços ciutadans de Viterbo van arribar a desmuntar el sostre de fusta del palau. Estimulats per les condicions meteorològiques i havent de dormir al ras, el cert és que aviat van trobar un candidat de compromís, Teobaldo Visconti, que va regnar quatre anys, el que avui seria una legislatura, amb el nom de Gregori X.

La veritat és que avui els nostres polítics responsables de la formació d’un nou Govern estan esgotant la paciència dels ciutadans. Les tàctiques dilatòries i el bloqueig institucional en el que es troba atrapada la Generalitat, prova, més enllà de les grans paraules i de les declaracions solemnes que, potser, no hi ha gaire raons sòlides per formar un Govern autonòmic que no ens avergonyeixi a tots plegats. Junts per Catalunya, Esquerra Republicana i la CUP, suposadament, després d’infinitat de reunions, de trobades, d’acords i de decisions col·legiades, perfectament anotades en papers i llibretes moleskine, ens havien de dur a la independència però, avui, sembla que no poden dur el país ni a una simple formació de Govern. Que no poden fer junts ni un cafè. Tants càrrecs per repartir-se i tants equilibris, tants sous a càrrec del pressupost públic, exactament per fer què? No sembla que els arguments utilitzats siguin gaire convincents si els comparem amb la rotunditat obstruccionista de les actituds.  Perquè ja els coneixem. ¿Hauria pogut impedir ahir un conseller de la Presidència l’entrada de la Guàrdia Civil al Palau de la Generalitat com ho va fer Jordi Turull pocs mesos abans? Si la Generalitat econòmicament intervinguda per Madrid i desproveïda de poder polític és la conseqüència de la repressió de l’Estat, si el Govern del Partit Popular impedeix que Carles Puigdemont sigui el president de la Generalitat ¿els diputats i diputades independentistes, la majoria absoluta de la Cambra han d’acceptar dòcilment aquesta situació? Si Catalunya no té Govern és lògic, si ens ho mirem des d’un altre punt de vista. Perquè ni l’independentisme té prou força ni l’espanyolisme tampoc. Dit d’una altra manera ¿fins a quan empassaran i empassaran i empassaran els nostres polítics sobiranistes els gripaus de Madrid sense adonar-se que la revolució dels Somriures, la revolta dels Catalans, no està ni de bon tros acabada i que la majoria de la població vol plantar cara a l’arbitrarietat? ¿O és que sense despatx oficial, xòfer, secretària i impressora de color no es pot dur el país a la independència?