L’altre dia Santi Vila —es fa dir Santi com d’altres es fan dir Pili, Lluismi o txurri— gosà, ni més ni menys, escriure sobre el De profundis d’Oscar Wilde. I no per parlar de l’hora greu que viu el nostre país, ni de la repressió terrible, ni de la persecució política, ni de la injustícia contra els independentistes, no. Ni tan sols per mirar de justificar la seva, diguem-ne per ser suaus, indigna actitud cap al seu antic amic i president, Carles el Gran, o cap als seus antics companys de Govern avui a la presó i a l’exili, o cap a totes les persones a les que va avergonyir-nos. No senyor, tampoc. En Santi apel·la a Wilde i al seu gran llibre pòstum, a la gran catedral literària del dolor, de la culpa, de la revelació en la dissort, escrita en una terrorífica presó que minaria la seva salut fins a la mort, per criticar, atenció, el canvi del nom del carrer Almirall Cervera pel de Pepe Rubianes. En el seu, diguem-ne per ser suaus, frívol article gosa, ell, precisament ell, parlar d’un “clima intel·lectual i moral degradat, demagog i populista, amb polítics tuiters i tertulians bocamolls que ens remeten permanentment a la víscera i que ens allunyen de la raó, que ens arrosseguen i ens enfonsen a tots cap a l’esfera més terrible, insultant i depriment, que és la de la banalitat.”

Potser en Santi no només desconeix què és el De profundis i quant pesa el venerable nom d’Oscar Wilde, l’escriptor valent que podent exiliar-se va estimar-se més fer front a la persecució legal de l’homosexualitat i sotmetre’s a la crueltat d’un empresonament injust. L’escriptor que mai va cedir davant dels seus perseguidors. Potser, quan Santi denigra la víscera, ignora que el cor n’és una i la principal, la casa de l’amor i que, com assegura el Dant, “mou el cel i les estrelles”. Potser no només és un indigent cultural i àdhuc desconeix el pudor i l’autocrítica, potser també té una particular memòria selectiva. Per això em permeto dur-li a esment un meravellós dia, amb un bon sol. Concretament el 23 de setembre de l’any proppassat, una setmana abans del referèndum de l’u d’octubre i que, en un aplec del PDeCat a Figueres, va assegurar que els electors podien confiar plenament en ell. “Aquí el teniu i aquí el tindreu” deia Santi Saltimbanqui parlant d’ell mateix en tercera persona. “Si la setmana que ve hem d’anar (uns dies) a la presó, hi anirem i si ens hi hem de jugar el patrimoni, ens el jugarem. I si hem d’acabar a la presó hi acabarem (això va ser un bis). Perquè ens hi va la dignitat personal i col·lectiva. La dignitat personal de tots i totes. I la dignitat d’aquesta nació. Una nació que mai els espanyols ens diran que existeix. No ens ho diran mai. Perquè això és preexistent”. La resta de la història tots vostès la saben bé, perquè mentre tot el Govern de la Generalitat està perseguit per l’Estat espanyol, en Santi Desertant-hi no pas. Continua al PDeCat ben protegit pels seus, fa compres al mercat del Ninot, maquina per substituir Puigdemont i va escrivint —és un dir— articles campanuts en un diari. Hi parla de valors, de la bona educació, de mantenir les formes i el decòrum, dóna lliçons d’ètica, d’estètica i d’aquàtica gràcies, no cal dir, a les cèlebres portes giratòries. Però ni tota l’aigua de l’estany de Banyoles ja no li pot rentar la cara.