Vet aquí una història no gaire antiga, un conte xinès. La història està situada a la remota prefectura de Nyingtxi, al misteriós Tibet, una exòtica nació sota administració xinesa, a la qual intenten colonitzar i dominar. La gent té por de parlar amb estranys i més encara si són occidentals, com passa en tota mena de societats fortament reprimides i ben asiàtiques. No com les nostres que són àtiques. I, precisament per això, quan de sobte es punxa el globus de paper, quan l’aire pot sortir lliurement, alguns tibetans gosen explicar al foraster coses que mai no haurien volgut compartir amb ningú. Reporten, per exemple, l’existència d’una classe molt especial i discreta de monjos, tots ells tibetans, que estan especialitzats en l’observació dels seus enemics, els de la República Popular Xinesa. Són un grup més de la resistència però que només fa això, observa i memoritza un individu que els està fent mal. No fan res més, contemplen com és un enemic. El monjo Maitreya, o Xampa en tibetà, té per exemple la missió d’estudiar el jutge Wu, un dels més temibles del sistema repressiu xinès. En Xampa el té clissat.

“Quan el veus ja no el pots oblidar, el jutge”, diu, mentre beu alcohol, un alcohol al que poden accedir els monjos només quan estan de servei. “El mires i és allà, omplint la seva taula de funcionari de l’Estat. Mira’l a la cara i veuràs de seguida dues coses. Que mai no et mira als ulls, que s’amaga, i que és un home escindit, com si la part superior del rostre fos d’una persona i l’inferior fos d’una altra. Al camarada Wu li agrada molt fer de jutge, per a ell és molt més que una feina, és una teràpia personal que li serveix per combatre les seves pors, per superar els seus complexos, les seves carències. El jutge Wu és un jutge molt poc jutge en el sentit de la contradicció entre les aparences i el fons. Per una banda està obsessionat pels rituals, pels codis i els reglaments, exhibeix les tradicionals formes toves d’un jutge, té una veueta que gairebé sembla una imitació de la veueta del camarada Mao Zedong, i en canvi no té cap sentit humanitari ni equànime, no és mai independent ni imparcial, no és mai jutge en el sentit mil·lenari de savi, o d’empàtic, amb les dues parts que s’enfronten en un judici. Primer has de saber abans de jutjar. És just en el sentit que no té cap empatia amb els éssers humans que tracta, ja siguin tibetans o xinesos. Una característica que comparteix amb els criminals particularment cruels. No té sentit de l’humor ni es posa mai en la pell dels altres”.

El retrat, com el de Dorian Gray, no està acabat. I és misteriós. Costa trobar-ne el sentit. “Cal afegir que el jutge Wu ve d’una família conservadora, de xamans, i fa dins del sistema comunista xinès el mateix que havien fet els seus avantpassats. Resistir-se a qualsevol innovació amb els mitjans que té a l’abast. És un reaccionari furibund, contundent, que exhibeix, quan vol, que és enemic declarat dels tibetans en general i ja no diguem dels seguidors del Dalai Lama, exiliat a l’Índia. El problema del camarada Wu no és ideològic sinó humà, d’estructura mental. Li encanta condemnar, s’ho passa molt bé condemnant, li dona gran satisfacció personal, a ell. La immensa majoria dels casos que ha jutjat sempre han acabat en condemna, t’ho poden corroborar molts advocats tibetans i xinesos. Els seus companys de feina, els altres jutges, no es pot dir precisament que l’adorin. I les condemnes sempre van acompanyades del càstig més dur possible, del més perjudicial per al condemnat. De fet el jutge Wu parteix, en la pràctica, de la culpabilitat dels acusats, que si són acusats per alguna cosa és. I, en canvi, imagina que la policia sempre té raó i que sempre fa les coses bé. Parteix sempre d’aquí, d’una percepció de la vida dividida entre el Yin i el Yang.”

“L’he vist moltes vegades de mal humor quan no podia condemnar algú, i això no és sa, ni harmònic. És tímid, gallina, té moltes pors, però a la que pot demostra crueltat, un sorprenent ressentiment social cap als humils, cap als que no formen part dels nuclis del poder econòmic i polític, els del Partit Comunista. Per molt que ho vesteixi de rectitud, de justícia, de professionalisme, el que fa és promocionar-se a ell mateix, intentant escalar fins a la classe social més alta, on hi ha el president Xi, al que admira i reverencia fins al ridícul. Procedeix d’un entorn molt pobre, però no de pobres alegres, ve d’un ambient de pobres amargats i culpabilitzats per ser pobres. I com tants funcionaris xinesos d’aquestes característiques, adora l’Estat, adora ser funcionari i, per tant, es mira les institucions tibetanes amb desdeny i antipatia, com una pedra a la sabata. És un nacionalista xinès, de l’ètnia Han, ben satisfet de ser antitibetà. Somnia amb rebre un ascens i poder viure a Pequín”.