Tant parlar de Jordi Pujol, tant parlar de com l’acabarà jutjant la història, que se us ha oblidat que la història és més estricta i punyetera que una inspectora d’Hisenda amb temps i curiositat. Us heu descuidat de reconèixer que Artur Mas quedarà com el gran president històric i l’altre, com el gran infame, senzillament perquè l’un va fer de rei i l’altre va fer de virrei, l’un de sobirà i l’altre de governador regionalista i regional. A la història només li agraden els guanyadors. Jordi Pujol se’n fotia d’Artur Mas i li deia Andreu Mas, mirant de restar-li dignitat i monarquia amb el canvi de nom, venjant-se de l’home guapo que és el que fan tots els homes lletjos que envegen les mirades de les senyores, humiliant-lo perquè, on vas a parar, això són faves comptades i ell, en Pujol i en Duran i Lleida, els dos grans espavilats, es pensaven que sabien com funcionava realment el món i l’altre, en Mas, que no era ningú ni sabia res, ves per on és qui va aconseguir entendre alguna cosa de la política i, el que és més important, va saber entendre alguna cosa del que és i del que vol Catalunya. Mentre Jordi Pujol, el perfecte conservador, el perfecte egoista, va espatllar la seva brillant biografia fent-se un capitalet, per als fills, per a la dona, per al que vostès vulguin, que els cementiris estan plens de bones intencions, l’altre, el cabaler, el no ningú, precisament perquè no era ningú ni anava de màrtir, ha quedat arruïnat per la diabòlica política. Precisament perquè Artur Mas no era originàriament ni tan sols catalanista ha acabat esdevenint independentista après la lettre, ha acabat esdevenint el polític que aconsegueix esmenar i millorar l’herència controvertida de Francesc Cambó i és qui porta definitivament el centre dreta catalanista a la casa gran del sobiranisme. Contra tot pronòstic.

Naturalment, no tot el que hi ha en la biografia política d’Artur Mas és admirable, però sí que podem dir que ha estat l’individu català més odiat després de Lluís Companys. Només per això hauríem de preguntar-nos el perquè i veure que entre els partidaris de la llibertat i de la dissidència, entre els discrepants, és on ha suscitat les més enceses simpaties. Per una banda, totes les formacions polítiques espanyolistes sense excepció l’han atacat perquè es va atrevir a rebutjar l’autonomisme pujolista que ja els anava bé. Per l’altra, des de la gran burgesia catalana fins a la CUP, passant per tots els beneficiaris de l’immobilisme polític, absolutament tothom l’ha escarnit, l’ha combatut amb acarnissament. Si almenys hagués estat un revolucionari convencional, un marxista, un subcomandant Marcos, un home mal afaitat i partidari d’anar amb bicicleta al Parlament, un home nou previst en els dogmàtics manuals de materialisme històric, almenys aleshores hauria estat diferent. Però no, el futur no està mai escrit i els homes que obren un temps nou cap llibre profètic us els pot assegurar, ni tan sols l’Antic Testament. El temps nou, la vida nova, apareix on menys te l’esperes; aquesta potser és la gràcia que té viure i mirar d’entendre el que estàs vivint.

Artur Mas no només s’ha arruïnat pel seu país. També ha destruït el seu partit. Sabia perfectament que dur el PDeCat cap a l’independentisme, fer un pols a l’Estat i organitzar la consulta i el referèndum tindria les més greus conseqüències. Mas va entendre, en algun moment, que els principals partits del règim autonomista, CiU i el PSC, serien esborrats del mapa amb el sobiranisme i, a diferència dels socialistes, va creure assenyadament que era millor fer una voladura controlada del seu partit que no pas deixar-ho tot a l’atzar. El dia que va decidir marxar —provisionalment— de la presidència de la Generalitat no va escollir un substitut que formés part de l’aparat del partit. No va assenyalar ni Rull ni Turull. Va escollir precisament el convergent menys convergent de tots els possibles, un home que tampoc tenia cap simpatia per l’herència política de Jordi Pujol, un independentista audaç que pogués conduir l’anhel de llibertat de la nació catalana. I sí, d’acord, un dia va arribar al Parlament de Catalunya en helicòpter, però ¿no ho trobeu digne d’un país tan divertit com el nostre?

Jordi Galves
República Belga (29) Quanta, quanta guerra Jordi Galves
Jordi Galves
República Belga (28) Temps mort Jordi Galves