M’agrada Quim Torra precisament perquè no és un polític. Al·leluia. I en la nostra època, en què l’opinió pública se sulfura cada vegada més amb els cínics, els caragirats, els calculadors, els indefinits, per força s’haurà d’entendre d’allò més bé amb el personal. Si el deixen i la CUP no ho impedeix. Especialment amb aquella part de l’electorat, la més adulta i exigent, la que rebutja el paternalisme, l’oportunisme, les frases buides de Licor del Polo i la politiqueria evasiva, la dels vells convergents amb la seva estratègia del peix al cove, idèntica a la dels vells socialistes amb la seva estratègia populista. M’agrada que Quim Torra, serè i indiferent als que s’escandalitzen per una cosa i per la contrària —els escandalitzats professionals en podríem dir—, digui el que pensa, que es mulli i que no em demani adhesió, perquè només la hi donaré si em dona la gana. No té res d’abominable, com alguns han dit. M’agrada que el nou candidat a la presidència de la Generalitat pensi que l’única confrontació vàlida entre les persones és exclusivament el debat d’idees i que s’enfadi amb els que van passar de les paraules a les accions violentes, als empresonaments injustos, a apallissar els votants de l’u d’octubre, als que cridaven enfervorits “a por ellos”, que s’encari verbalment amb els perseguidors dels catalans i de Catalunya. Que s’enfronti només amb paraules amb els enemics del nostre país i amb els còmplices silenciosos que no baden boca, no, però que ja els està bé que ens intentin esborrar del mapa. Quim Torra és una persona honorable i capaç, digne continuador de la institució que va recuperar Francesc Macià el 1931, encara que avui sentireu als mitjans, una vegada i una altra, com els xenòfobs i racistes li diuen xenòfob i racista, com els ignorants li diuen ignorant i venedor d’assegurances, com els que només estan disposats a acceptar un Govern de la minoria espanyolista l’acusin, precisament ells, de voler encapçalar un Govern només per als independentistes, que som la majoria, al Parlament i a les enquestes. Com si M. Rajoy governés per a tothom, inclosos els que volem marxar d’Espanya.

Es diu Quim Torra i no Torrà, com diuen els exaltats de Vox, distrets com estan comptant les hores, els minuts i els segons per mirar d’empresonar-lo, per qualsevol motiu, ja sigui per unes piulades de Twitter, o de manera preventiva pel que pogués arribar a fer com a president de la Generalitat, ja trobaran la manera de demostrar-ho després. El que sí que puc afirmar és que l’escriptor, editor i activista cultural Quim Torra mai no s’ha passejat pel carrer amb pistola com fa sempre el cabdill de Vox, Santiago Abascal, concretament amb una Smith & Wesson la mar de bufona. La mar de dialogant i de conciliadora. La mar de convincent. Quim Torra va armat només amb un boli Bic blau per guixar en algun paperot rebregat que duu a la butxaca idees per a un article, per a una investigació d’història cultural que estigui duent a terme en aquell moment, per apuntar-se encara una cosa que ha de fer imperativament abans d’anar a dormir. És treballador i un home de sòlida cultura i enteniment, lector voraç, distret només amb segons què. Es fa dir Quim, en diminutiu, com en Monzó, com Carter es feia dir Jimmy i com Blair es fa dir Tony, com si volgués treure èmfasi, importància innecessària, com si no tingués cap inconvenient a passar desapercebut. I el que més m’agrada de Quim Torra és que amaga un ferm sentit de l’humor, sap riure’s sobretot d’ell mateix, de les juguesques del destí, de les seves limitacions, de les seves febleses, de les galtes sempre vermelles que gasta. És un temperat. Un dia que me’l trobí pel carrer el vaig felicitar per haver publicat la nova, excel·lent, traducció de Miquel Casacuberta de l’obra mestra de Charles Dickens, Els papers pòstums del club Pickwick. Es va arronsar d’espatlles i em va respondre, sorneguer: “Em sembla que només he venut l’exemplar que tens tu”. “Que no, Quim, li vaig fer, el meu exemplar me’l vas regalar tu.”

Jordi Galves
República Belga (80) Torra, Rufián i el poix Sardà Jordi Galves
Jordi Galves
República Belga (79) Als que volen ser Pandora Jordi Galves