Fa una certa gràcia que avui la premsa de Madrid anomeni “titella” a Quim Torra, el proper president de la Generalitat autonòmica. I que ho vagin repetint precisament ells, els designats, els assenyalats amb el dit, els delegats sucursalistes, els mimètics, els obedients culs llogats, els esclaus morals i polítics de Madrid. Mai havíem pensat dir que Miquel Iceta fos un titella o que Inés Arrimadas, la filla del policia, Xavier Domènech, Xavier García Albiol fossin titelles de ningú, però si els comparem amb la sòlida dimensió humana, política i intel·lectual, sempre independent i franca de Quim Torra, no queden gaire ben parats, la veritat, no semblen gaire consistents. ¿Què seria d’ells i del seu posat arrogant sense els paramilitars de la Guàrdia Civil que els envia Enric Millo? El Molt Honorable president José Montilla ¿va ser un titella d’algú o va ser, políticament, ell mateix? Potser imaginen que tothom és igual i, per això, no entenen que hi puguin haver polítics lleials i conseqüents amb les pròpies conviccions polítiques. No comprenen encara el que és l’independentisme ni el seu poder civil. Entenen molt millor personalitats com la de Ramon Espadaler i la seva benzinera familiar que ara proveeix el PSC. Si Carles Puigdemont ha estat i continua essent lleial a l’encàrrec que li va fer el president Mas en el passat, el mateix passarà amb Quim Torra perquè el personalisme, l’aventurisme o l’arbitrarietat avui no tenen recorregut. Que Torra és un excel·lent candidat a la presidència de la Generalitat, ho corroboren avui les portades dels diaris de Madrid. ¿A qui esperaven que escollís Carles l’Irreductible, Santi Vila, Pilarín Bayés?

El que ja no entenc gaire són algunes de les darreres manifestacions del singular diputat Gabriel Rufián. Primer va comparar, emprenyat, el meu anterior article aquí, al Nacional, amb un altre de José Antonio Zarzalejos. Em fa molt content poder discrepar de Sa Il·lustríssima, perquè contràriament al que diuen alguns, l’independentisme és un espai de llibertat de pensament i paraula i no un règim d’unanimitats. Benvinguda sigui, per tant, la seva comparació, encara que pugui semblar abusiva. Potser és bastant improbable que qui ha estat assenyalat per un jutge de la justícia espanyola com a presumpte propagador d’odi independentista, amb el vistiplau de Joan Tardà, de Cornellà, pugui ser alhora companyó ideològic de Zarzalejos. Al diputat Rufián li agraden les sorpreses i els trucs d’efecte, vendria la seva ànima per agradar. Com quan va proclamar a través dels micròfons de RAC1, abans d’ahir, que Oriol Junqueras, des d’Estremera, havia recomanat ¿als catalans? ¿als independentistes? ¿als votants i militants d’Esquerra Republicana? que escoltessin Xavier Sardà. Sardà, l’antiga estrella de la televisió escombraria, el savi de l’espanyolisme, amb bon somriure i millor butxaca, el suficient, el superior. Jo li he escoltat dir horroritzat que “la independència afavoriria unes dues-centes famílies de l’elit barcelonesa”, que no va votar l’u d’octubre mentre ho feia la majoria del país i a alguns ens apallissaven, que està preocupat perquè el Govern de Madrid no té un discurs internacional per combatre el de l’independentisme que defensen Carles Puigdemont, Marta Rovira o Anna Gabriel. Sardà, una persona que ha criticat que el president Puigdemont no s’hagi posat en mans de les autoritats espanyoles per ser dut davant de la justícia. Per ser castigat i escarnit, afegeixo jo, sense imaginar gaire el que segurament passaria. Sardà, el murri, el cínic, ¿la cara més falsa i poixa del PSC és el que hem escoltar?