El president Torra parla un barceloní tan popular que tothom el va entendre quan va dir que els CDR apreten i fan bé d’apretar. Sobretot perquè quina importància té un castellanisme més o menys quan ens estem jugant una altra vegada la pervivència política de la nació, i també la cultura i la llengua que ens dibuixen. Cal apretar o, si voleu, collar, quan els votants independentistes s’estiren els cabells sentint el que senten dels seus representants al Parlament de Catalunya i, sobretot, quan hi ha qui organitza en aquesta il·lustre institució una marató d’estafadors, unes olimpíades de la mentida, quan s’hi ofereix un espectacle que realitza el somni més anhelat de José Maria Aznar: abans es trencarà Catalunya que no pas Espanya. Passin i vegin, senyores i senyors, nens i nenes, quan parlaven d’unitat d’acció dels partits independentistes, quan parlaven de conjurar-se tots plegats per dur el país a l’emancipació nacional, en realitat, ens tenien reservada aquesta sorpresa. Quin detall, diputades i diputats. Mentre la causa de la independència de Catalunya guanya cada dia més partidaris arreu, quan per primera vegada en la història el nom d’un president de la Generalitat té alguna possibilitat de ser guardonat amb el premi Nobel de la Pau, quan semblava que la restitució de l’autogovern havia de servir per assolir la independència nacional vet aquí que torneu a barallar-vos entre vosaltres, a fer qualsevol cosa menys el que us va dur al Parlament, vet aquí que oblideu el vostre compromís electoral. Si pensàveu que podíeu aconseguir la independència de Catalunya sense passar per la presó és que, certament, subestimeu l’enemic i, alhora, us penseu que sou molt sagaços. Perquè surtin els presos de la garjola n’han d’entrar, primer, alguns milers. Em sembla que va ser Quim Torra qui ho havia dit.

Per primera vegada en la història el nom d’un president de la Generalitat té alguna possibilitat de ser guardonat amb el premi Nobel de la Pau

No, no tenim els dirigents que ens mereixem. El poble de Catalunya, el que se sol anomenar la gent, va sortir el primer d’octubre a defensar el dret a votar quan votava, va reclamar el dret democràtic a escollir el seu futur. Dels 1.066 ferits no n’hi va haver cap que fos diputat, no n’hi va haver cap que posés en perill ni la vida, ni el cutis ni tampoc la roba ben planxada. El poble de Catalunya és qui us ha dut fins a aquí, i sembla, per a la majoria dels nostres diputats independentistes, que els faci molta il·lusió esdevenir membres del primer Parlament de la Catalunya lliure, elaborar les millors lleis del món per a un país estupend sense haver de passar, petit detall, per la independència efectiva de la nació. Sembla que encara els nostres polítics no han entès que el moviment independentista és nostre, del poble tossudament alçat, de la nació sencera disposada a fer totes les bugades que calguin per arribar a una política neta i nova, a un nou règim autènticament democràtic que no ens avergonyeixi com el règim de 1978. ¿Com és que, durant les últimes tallades de carreteres, durant les recents ocupacions d’espais públics, cap diputat, ni tan sols de la CUP, s’hi va apropar per costat als insurrectes? ¿Com és que hi ha qui pot pensar que apretant Quim Torra o ocupant la plaça de Sant Jaume contribuirà a aconseguir la independència? El moviment sobiranista no vol sang, ni víctimes, ni herois, però també és ben veritat que sap perfectament que la dominació espanyola no desapareixerà amistosament després d’haver fet un cafè. La manera catalana de fer una independència, tan pacífica i admirable, tan insòlita, necessita urgentment nous polítics que facin una miqueta més de via. Recordem que si Neus Munté hagués acceptat de substituir Artur Mas com a presidenta de la Generalitat, probablement l’alcalde de Girona, Carles Puigdemont, mai no hauria esdevingut el líder del moviment independentista i no hauríem viscut l’acceleració històrica dels darrers dos anys. Ara ja no es pot tornar enrere. Si algun dirigent secessionista pretén que els manifestants de la Diada comencin a quedar-se a casa, qui acabarà quedant-s'hi serà ell.