No n’hi ha per tant. No estirem més el braç que la màniga. No exagerem pas. No ens deixem endur pel dramatisme. Aquestes són algunes de les frases més utilitzades pel català temorós de la porra i tremolador de tot el cos. L’ésser humà català diu que està prou satisfet d’ell mateix, diu que està orgullós de la seva pròpia impotència política simplement perquè dissimula, de la mateixa manera que fa algú que ensopega i, un cop a terra, afirma que no ha caigut pas, que s’ha tirat perquè volia tenir una nova vivència. El català sempre vol quedar bé, de manera que, fatalment, sempre acaba quedant malament. Especialment si fa examen de consciència. El català és un animal que es repentina. La impotència política catalana només té un rival, temible, i és la impotència política espanyola, originada per altres raons, ben diferents. En especial, per un Estat d’opereta, per la inoperància d’uns funcionaris amb greus problemes de son, amb una mandra còsmica que s’apodera sempre de les crides a la urgència, de l’alarma nacional, dels plans de resposta ràpida. La independència de Catalunya és certament inevitable, però no pas per mèrit dels catalans sinó per la col·laboració inestimable de les elits espanyoles i olé. El judici contra els presos polítics és la més exacta de les explicacions possibles, de les visualitzacions del drama, del melodrama, de dues societats que ni s’entenen ni poden entendre’s.

Pretenia comentar aquí les sessions d’ahir i la d’abans d’ahir, però ben mirat, no. No les penso narrar perquè es veu que tothom ha vist el judici i n’està la mar de satisfet. Som sensacionals. Per una banda, el català no fa vaga perquè ha de treballar però, si molt convé es passa el dia davant de la televisió per veure tot el judici contra Catalunya. Com si l’espectacle televisiu fos un joc net i el litigi no fos un exercici de cruel repressió. Com si en qualsevol moment apareixerà Ironside i farà que el bé s’imposi sobre el mal. L’opinió pública catalana, cursi fins al coll, fins al llacet, volia dir, troba que els nostres presos polítics parlen molt bé que i es defensen estupendament davant d’una fiscalia tan poc preparada perquè sap que no té res a demostrar. Dels set jutges que poden condemnar i condemnaran, quatre ja van admetre la causa i els tres que queden no sembla que vulguin cap mena de confrontació amb els seus col·legues. Els polítics catalans injustament empresonats parlen i parlen al judici, amb gran dignitat, amb gran competència, demostrant que són persones cultes, civilitzades, i defensen la seva innocència, l’evidència. Els advocats, en canvi, tenen una actitud de submissió i de servilisme que, fins i tot a Madrid, sorprèn. Una amiga meva de l’Audiencia Nacional, madrilenya amb nyenya d’Espanya, em va trucar ahir per interessar-se per la nostra dignitat, per demanar-me on l’havíem oblidada. El cert és que és el primer judici que veig en el qual els advocats de la defensa mai no protesten per les preguntes malicioses, estúpides o senzillament impertinents del ministeri fiscal. Fidel Cadena, amb les seves mugroneres heràldiques, diu la primera cosa que se li passa pel cap, demostra que dirigeix un equip de fiscals parsimoniosos i aproximats i ningú no piula. Demostren a cada moment que no saben català i que, per tant, no entenen la documentació del cas, i ningú no piula. Volen manipular els fets i ningú no piula. Santi Vila es dedica a destruir públicament l’estratègia de defensa dels seus antics companys i el silenci és absolut, feridor. Sort que ben aviat s’acabarà aquesta part dolça de la comèdia. Aviat apareixeran els polítics espanyols amb M. Rajoy al capdavant. I després vindran els cent mil fills de sant Lluís, tot de policies que demostraran, almenys per a bastir l’opinió dels jutges, que sí que hi va haver violència i que ells en són les maltractades víctimes. Devastades, pobretes.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat