Lluís Llach no m’és simpàtic. Exacerbà els pitjors dels sentimentalismes adolescents quan jo era jovenet i ara encarna la cursileria catalana sense mida, la inconsistència intel·lectual, la falsa superioritat moral dels nens de casa bona que fan el progressista, també el nou colonialisme benintencionat. També representa la mala literatura. Però avui el cantant té interès perquè acaba de dir que “els indults són bons per als presos i fatals per al moviment” com si, per fi, hagués descobert la Mediterrània, i com si els presos i el moviment independentista fossin dos platerets de la mateixa balança. Con si Catalunya i els presos es poguessin comparar. I fa anys que hem deixat de parlar d’independència per parlar només de presos, i és precisament per això que l’Estat espanyol els va empresonar, perquè els presoners són útils per a Espanya, d’aquesta manera han aconseguit que ens oblidéssim de l’alliberament nacional de Catalunya i ens conforméssim amb abraçar-nos amb Jordi Cuixart, tan bon noi en Jordi Cuixart. Lluís Llach parla de ràbia a l’entrevista que li han fet, de “canalitzar la ràbia” perquè tothom veu que l’alliberament dels presos no arregla res de res, perquè abans que els líders polítics siguin a casa seva ja han començat amb Marcel Vivet i amb tots els altres que fotran en un forat, perquè voldrien castigar-nos a tots i no tenen prou presons. Per això en castiguen només uns quants, perquè tothom vagi acollonit per la vida, perquè la por guarda la vinya i perquè la repressió espanyola és arbitrària i impune. Poden fer el que vulguin, quan vulguin i amb qui vulguin. I si tenim ràbia, molt pitjor per nosaltres, perquè només amb la ràbia el que farem és el gos, perquè amb la ràbia no es guanyen les guerres, ni tan sols aquesta que no té morts però que és ben bé una guerra. Els sentiments desbordats a una banda, sisplau. El cap fred, serenitat i professionalitat, sisplau, que tenim molt més per guanyar que per perdre, que Espanya parla de reconciliació quan ens apallissa, al mateix temps que ens apallissa, perquè ha après a ser cada cop més perversa, més cínica, més cruel. Perquè ens obliga a abraçar-la, a estimar-la per la força mentre ens fa una cara nova, com si fos un maltractador de dones. Els maltractadors sempre presumeixen de tenir bons sentiments.

Catalunya té guanyada la independència. Només cal que l’agafi, que surti al carrer massivament i la faci seva. Per això ens volen confinats a casa, dividits i barallats entre nosaltres, per això els nostres enemics saben que l’única possibilitat que tenen de derrotar-nos és que nosaltres mateixos ens donem per vençuts. Precisament ara que la causa de Catalunya s’ha fet plenament internacional. Precisament ara que la majoria social a favor de la independència no  deixa de créixer. Ara que ja ens sabem de memòria els trucs perquè els manifestants independentistes no prenguin els carrers, l’aeroport, la frontera amb França. Ara que ja sabem que els partits polítics independentistes estan segrestats emocionalment pels presos, uns partits que no pensen moure un dit a favor del divorci amb Espanya. Els polítics no ens faran la feina, aniran a remolc, com sempre, de la gent.