Suposo que no us heu cregut mai tot aquest qüento que la gent entra en política, que hi ha qui es fa polític, per una irrefrenable vocació de servei a la comunitat, al país, a la democràcia. M'imagino que ja sabeu qui són en realitat els Reis d’Orient i que ja us heu adonat que els polítics, en general, són unes persones perfectament escindides des del punt de vista mental, amb una gran capacitat de divorciar el que fa la mà dreta del que fa la mà esquerra. De manera que la condició de polític pot arribar a heretar-se de pares a fills, d’avis a nets, independentment dels règims i dels partits. L’avi, per posar un exemple, va ser, posem-hi, alcalde franquista del poble, el fill, posem-hi que es va dedicar a fer de promotor immobiliari i de regidor socialista, el net ara ja és diputat independentista o postcomunista. El net també té un cosí que ja destaca, que oscil·la entre Ciutadans i el Partit Popular, i la família el té reservat per si es gira la truita. No m’estranya gens que la gent que fa més hores que el rellotge, la que es guanya honradament la vida, no els pugui ni veure, que n’estigui farta, dels polítics. Ells en diuen “honestament” en lloc d’“honradament”, són fàcils d’identificar, perquè enraonen amb altres paraules de subratllen la seva condició de xarlatans descansats; diuen “implementar”, “posar en valor”, “recolzar el govern” i altres disbarats semblants. Parlen com polítics. De mica en mica es van separant dels seus conciutadans, cada vegada se’ls veu més el llautó. Només es recorden del poble quan s’ha d’anar a votar i poca cosa més. Per això cada vegada hi ha menys gent que vota, per això creix la ultradreta i creixen els partidaris de les dictadures i els fanàtics de les autocràcies. No, no ha estat l’independentisme el que ha despertat la ultradreta sinó la ganduleria, la indolència, la pocavergonya dels polítics professionals que tan aviat diuen una cosa com la contrària mentre ells continuïn vivint bé. Mentre continuï la corrupció. Si no fos per l’independentisme polític, si no fos per aquest revulsiu popular, cada vegada hi hauria menys gent que aniria a votar, com passa en la majoria de països desenvolupats i corruptes. Qui s’està carregant la democràcia són els polítics i els partits polítics que, de fet, no estan disposats a fer cap canvi substancial, perquè la vida ja els va estupendament bé, perquè sempre acaben fent costat al sistema d’injustícia en què vivim, perquè diuen “els catalans i les catalanes” en lloc d'“els catalans” i, només amb això, ja ens volen fer creure que fan alguna cosa per la igualtat entre homes i dones. I com això, tot.

Els partits polítics es defensen, com un gat panxa enlaire, contra el desig de la majoria del poble que veu en la independència una manera democràtica i ordenada de fet net. De desempallegar-se dels vividors de la política, dels que, com Alfonso Guerra, van quedar incrustats a l’escó. Com una manera de regenerar la democràcia, de millorar la societat, d’acabar amb la corrupció. Ja que la revolució comunista va ser el pitjor dels malsons, provem-ho ara amb una nova revolució petitburgesa. Al capdavall, la nostra és una democràcia petitburgesa i no la de Pèricles. Fixeu-vos que des del Partit Popular a Esquerra Republicana, de Ciutadans a Podem i companyia, tots estan d’acord en una sola cosa: no a Carles Puigdemont, no a l’intrús, no al que vol acabar amb la corrupció sistemàtica del sistema. Què són avui els partits polítics sinó una simple gestoria d’interessos? Acusen Carles Puigdemont, al meu adorat Carles el Gran —què passa? No puc estar enamorat d’una esperança?— de populista, de messiànic. Precisament l’acusen els mateixos individus que fa quatre dies em demanaven el vot per Jordi Pujol o per Josep-Lluís Carod-Rovira. Pujol i Carod no eren populistes? I Felipe González? Ada Colau no és populista? No ho és més perquè no se’n surt.

Els vells partits cada dia quedaran més esqueixats perquè el poble n’està ben fart i creu que el que s’ha de mantenir és la democràcia i no pas aquest sistema de partits infames. Els vells partits catalans no s’adonen que a tot Europa Occidental els partits polítics, sense democràcia interna, sense transparència, han deixat de ser eines útils per als ciutadans. Això que dic, els únics que ho han entès, abans que ningú, és el conglomerat de formacions polítiques que s’apleguen sota la denominació de la CUP, precisament els únics que fan costat a Carles Puigdemont, perquè han vist perfectament quina és la jugada. Els de la CUP, sàviament, no repeteixen mai candidat, eviten tant com poden la professionalització dels seus líders en la política. Els és igual treure tants o quants diputats, el que volen és la independència nacional i, a través d’aquesta independència, millorar les condicions socioeconòmiques de tots els catalans. Mentre continuï la lluita fratricida, la lluita d’interessos, entre partits polítics independentistes continuarà creixent la Crida Nacional per la República que ha convocat el Molt Honorable President Carles Puigdemont. Perquè el poble vol unitat d’acció política independentista. Perquè l’única possibilitat d’èxit que té l’independentisme és aplegar-se temporalment per aconseguir una millor democràcia a través de la independència. Després ja es veurà què es fa; i ja veurem si Puigdemont és un bon governant o només serà el president que ens portarà a la llibertat nacional i després li donarem les gràcies i l’enviarem cap a casa. I no vingueu ara amb la cançó ideològica, amb la política teòrica, perquè en una democràcia no votem idees, ni partits, votem persones. El factor humà, com va ensenyar-nos Graham Greene, escriptor i espia, és la base de tota acció política. És precisament això el que molts no volen entendre. Com és possible que tal o qual partit, que tal o qual polític, sigui autènticament independentista i no vulgui fer costat a Puigdemont, que no vulgui ajudar-lo a aconseguir la sobirania nacional? És molt senzill d’entendre. Perquè volen ser ells els qui gestionin l’independentisme i no la independència, la qual ves a saber si s’aconseguirà o no. No volen Puigdemont perquè volen ser ells els qui, com sempre, acabin remenant les cireres. Doncs aneu bé, cirerers.