“Ai, que pelut que és, Déu meu”, s’admirava la fiscal en contemplar, un cop més, l’advocat mel·liflu que exhauria el torn final de paraula. “I quin plom d’home, no calla mai, no és que jo no parli, és clar que no, jo també parlo força però és que aquests catalans, fillets meus, no sé, són tan, tan, llefiscosos, fan aquestes veuetes tan servils que, per poc que parlin a mi ja em sembla excessiu. I vinga. Tant de diàleg, tant de diàleg. Quin avorriment, tu. Un excel·lentíssim avorriment. Que no se’m noti el badall, em taparé la boqueta, que no es vegi. Sí. Ai, Mare de Déu de la Fuencisla, quanta paciència que s’ha de tenir. Mare de Déu protectora i també Mariscal de Camp de l’exèrcit nacional, empara’m. Sí. Quin avorriment. Sí. Ai, vés. Ai, Maria Santíssima i després Puríssima. Sí. Vés. Res, que el temps avui és que no corre pas. A sobre no estic per sentir totes aquestes arengues separatistes. Quina barra que tenen aquests paios, se n’haurien de fer vergonya. Una ha estat educada amb les Jesuitines per suportar carros i carretes, d’acord, una resa el rosari sempre que pot. Una ha vingut a aquesta vall de llàgrimes a guanyar-se un trosset de cel, entesos, però, francament, jo ja no tinc edat per a aquestes coses. Això, Déu meu, veritat que m’ho comptabilitzes com a penitència? Ai, gràcies. Gràcies Déu misericordiós. Des que era petita que sento com em parla a mi sola, que sento com respon als meus interrogants de pecadora. M’hi entenc. Ens entenem. Sento ara com una punxada dins del cap que no marxa, que va i ve, però marxar, el que se’n diu marxar, no marxa. Que no sigui un càncer o alguna complicació de salut, estic pensant ara. Puff". 

"Vaja, no crec, només em faltaria això. A veure pensem en coses positives que al final em poso tan nerviosa que no val la pena. S’ha de pensar en coses positives. Les vacances són a tocar. Sort que això ja s’acaba perquè no puc amb la meva ànima. El judici ha estat extenuant, hem treballat com no es treballa a Madrid, fins i tot alguns dillunsos i alguns dijousos fins a tard. Ja li vaig dir jo, eh, quan em va venir amb exigències jo ja li vaig dir, mira, de veritat, escolta, no per aquí, no. Si s’ha de fer es fa. I si s’hi ha d’anar, s’hi va, però treballar només pel gust de treballar, home, doncs no, la veritat és que no. Ai, vés. Calor avui ja en comença a fer, aquesta és la veritat, jo crec que la rebequeta l’hauria de desar ja perquè amb la toga i tot acabaré ofegant-me. Li vaig dir que no, que no i que no, que complint amb l’expedient ja n’hi havia prou. No s’ha de demostrar tant-tant perquè és evident el que han fet. Ara aquests que han vist moltes pel·lícules volen jugar a ser els millors advocats, a dir frases històriques, a fer veure que parlant-parlant ens convenceran, que parlant s’entén la gent. Com que surten per la televisió i s’ho veuen perdut, almenys volen fer promoció del bufet d’advocats, oi? Aquests catalans, sempre pensant en el negoci, el negoci és el negoci. Ai, i que no calla. Vés, quin avorriment, quin rotllo. Mare de Déu de la Fuencisla, empara’m. Au, mira, un que s’ha adormit. I ara un altre. I un altre. Ja en tinc comptats a quatre, tu. Quina epidèmia de son. No m’estranya. Sort que encara no ha entrat el pic de la calor a Madrid. Perquè no ens enganyem, Madrid és la Manxa, no és pas Castella la Vella. Que maca que era la classe de geografia quan jo era petita, quan amb l’enciclopèdia Álvarez en fèiem prou. Ai, vés. Sí. Puff. Sí que és pelut, sí.”

Sord (Lorenzo Prodon)
quioscos & pantalles Portades que agafen el rave per les fulles Antoni Maria Piqué
Bernat Dedéu
Opinió La lliçó Melero Bernat Dedéu