Un dels fenòmens més aberrants de la raça humana són els polítics que es creuen les seves pròpies mentides contra tota evidència. Quan un representant del club més privilegiat de la nostra societat s’atreveix, com va passar ahir, a convertir un simple discurs de comiat en un exercici de desmemòria, de cinisme i baixesa moral, de vanaglòria i d’oportunisme, de classisme i de paternalisme, la fe en la bondat de l’ésser humà trontolla greument, fins i tot desapareix del tot. ¿Com és possible que durant dècades un ésser tan abjecte, tan arrogant, tan miserable i tenebrós, i sobretot, tan mentider, hagi pogut ocupar càrrecs de tanta rellevància en l’estructura de l’Estat espanyol fins a arribar a la presidència del Govern? Potser ha estat precisament per això mateix. ¿I com és possible que una persona tan indiferent als altres, sense cap sentit de l’autocrítica i de la moral s’apoderi il·legítimament del llenguatge per donar, pretesament, una lliçó de bona moral i de millor govern? Hem estat en mans d’un individu devastat per la fantasia més irresponsable, amb greus trastorns de la personalitat, en mans d’un autèntic monstre de l’egoisme, de l’autoritarisme i de la barra. D’un ésser que se sent orgullós i feliç de la repressió i persecució polítiques, de la indiferència respecte a la realitat. Hem estat en mans d’un polític molt més enemic de Catalunya, molt més radical i venjatiu que José María Aznar però que sempre s’ha volgut presentar  a si mateix com una personalitat impenetrable i moderada. El que es va haver de sentir ahir durant el Congrés del Partit Popular és tan alarmant com un deliri criminal. El deliri d’un d’aquells individus que quan són detinguts per la policia deixen estupefacte tot el veïnat.

Ahir ni una sola paraula sobre la colossal corrupció que va interrompre abruptament la presidència d’aquesta persona a qui no dono nom. Tampoc sobre els morts que ha deixat enrere el rastre dels diners. “Sé fuerte” li va dir a un tresorer a qui després va deixar d’anomenar-lo “Luis”. Cap esment ni reconeixement de res que no sigui ell mateix. Acusacions tot seguit d’il·legitimitat contra el Govern de Pedro Sánchez. Ni una sola idea pròpia, tan sols la repetició malaltissa de tòpics i de frases buides i cursis amb les que l’expresident del Govern d’Espanya s’emocionava ahir a ell mateix, s’admirava infinitament a ell mateix, s’imaginava ser qui no és, s’entendria amb ell mateix, s’estimava, en definitiva, a ell mateix com en un fastuós exercici d’exhibició pública de masturbació. També es feia una pena infinita a ell mateix per haver hagut de deixar la presidència del Govern gràcies a una moció de censura per culpa de la corrupció i del fracàs de la seva política de persecució i càstig contra l’independentisme català. Com un martelleig les paraules són sempre les mateixes mentre aixeca el dit, són paraules amb les que s’inventa una personalitat alternativa i més presentable en societat. Diu i repeteix el tòpic de “las tierras y las gentes de España”, esmenta solemnement “El honor de ser del PP. Y a mucha honra”. “honra”, “certitumbre”, “nobleza”, “amor por España”, “España, nuestra razón de ser”, “batalla por la libertad”. També aporta deliris humanistes: “Yo he llevado la luz y el teléfono a las aldeas más remotas de Galicia.” També deliris cognitius: “Yo sé lo que es España”. O simples deliris que pretenen negar la realitat: “La reciente historia de España es una historia de éxito gracias a la gran calidad de la democracia española”

Amb tot, cal destacar una rotunda veritat que resumeix la seva autèntica herència política. Quan ahir va exigir la protecció dels “catalanes que no pasan por el aro de la independencia”. La dels catalans espanyols que són els únics que li interessen. Els altres no existim. Som persones a les quals no cal fer cap mena de referència.