El gran escriptor ha estat una mica eclipsat per l’activista polític, però no hi ha cap dubte que Amos Oz fou un gegant de la nostra època, un creador com pocs, un mestre. Partidari radical de la pau i de la constitució d’un Estat àrab per al poble palestí, va rebre el menyspreu i la crítica més encesa dels ultranacionalistes jueus, dels partidaris de l’actual política de l’Estat d’Israel, als quals qualificava de “secta messiànica, impenetrable i cruel, una banda de gàngsters armats, de criminals contra la humanitat, de sàdics, pogroms i assassins que han aparegut, procedents d’un obscur racó del judaisme”. El van qualificar moltes vegades de traïdor, el van insultar, el van condemnar a l’ostracisme, el van declarar enemic de la pàtria, però Amos Oz es va rebel·lar contra la simplificació de la lògica de la guerra. Nascut a Jerusalem l’any 1939, encara durant el mandat britànic, en la seva època d’adolescent, podrit d’excel·lent literatura heroica, es mostrava militarista i fanàticament sionista, com tants d’altres. Creia en la força militar, creia que precisament la sang i el foc que havien esborrat Israel del mapa faria ressorgir Israel, precisament a través de la sang i el foc. Després faria dues guerres com a soldat i esdevindria un referent cívic del pacifisme. En aquesta seva faceta política va reivindicar el paper de Judes, el del traïdor, el del discrepant que se separa dels seus per seguir les seves pròpies conviccions individuals. Li agradava dir que se sentia en bona companyia amb els que alguns consideraven traïdor, com el profeta Jeremies o com Abraham Lincoln. Que s’estimava més formar part de la llista dels grans creadors acusats de traïció com Thomas Mann o Aleksandr Soljenitsin. Per a Amos Oz, una persona considerada traïdora no era més que una persona que havia canviat d’opinió. Un canvi que els seus antics companys no havien fet perquè odiaven el canvi o tenien massa por del canvi.

Així com hi ha escriptors de la guerra i de la pau, i estic pensant en Lev Tolstoi, hi ha d’altres escriptors que s’estimen més fixar-se en els conflictes domèstics, en els drames familiars, en les dramàtiques vides que protagonitzen les famílies. I és que continuo pensant en Tolstoi. Amos Oz és un escriptor que ve d’aquest selecte llinatge literari, que s’interessa especialment per aquest nucli d’identitat que no és l’ésser humà, que és aquesta cosa tan complexa i, de vegades, desdibuixada com una família. Les famílies desgraciades són el centre de l’interès de l’escriptor, l’amor i les tenebres que envolten els col·lectius humans lligats per la sang. Unes famílies jueves procedents de la vella Europa i que han estat vivament europees però alhora marginals, famílies que han experimentat durant generacions una complexa actitud, ambivalent, una actitud de desig d’Europa, de ràbia, de fascinació i d’humiliació. Per tots els llibres d’Oz es troben aquests europeus jueus desarrelats, que han treballat incansablement per trobar un racó on desar-hi els instruments musicals, les muntanyes de llibres que han llegit, un racó ben diferent del que havien pensat mai, és a dir, la calda i la pols del desert, la ciutat de Jerusalem congelada en el temps o l’experiment dels kibbutz. A Israel o a Europa, les mares es continuen suïcidant com la mare d’Oz, pertot les històries d’amor i de passió, l’imperi malèfic de la solitud, pertot l’esperança que conviu amb la mort i l’abandonament, la derrota psicològica. La mirada del gran escriptor jueu sempre és escèptica però alhora profundament humanitària, empàtica amb el lector.