Buscant l’aventura en un dels pocs paradisos que, suposadament, encara queden en aquest món fastigós, el jove nord-americà John Allen Chau va aconseguir que uns pescadors el desembarquessin finalment a la platja de l’illa Sentinella del Nord, a la misteriosa illa prohibida. Se sentia radiant com el matí, com els frondosos esculls de corall d’allà a la vora. Era la cinquena vegada que ho intentava i, per fi, aconseguia trepitjar l’arena daurada que voregen les aigües més turqueses de l’Índic, el més virginal areny de la terra més remota del llunyà l’arxipèlag indi d’Andaman i Nicobar, ben enllà, enmig del mar, a l’oest de Port Blair. L’alegria no va durar gaire per a l’explorador de vint-i-set anys. Sota el sol lluminós, batejat de sal i de triomf, des de la platja buida cap a la jungla espessa, va continuar caminant en línia recta mentre les fletxes rectes dels aborígens li esqueixaven instantàniament la carn, li feien empassar un glop de sang negra. Aquells guerrers ferotges, que no coneixen ni el foc ni la roda segons la premsa, sí que duien una corda llarga amb la que van lligar-li el cos i l’arrossegaren fins a l’interior dels seus dominis, amagat entre l’exuberant vegetació, fins a desaparèixer en un sospir. Després ja no es va sentir res més, com si l’illa fos deserta, només el xiscle d’algun ocell, el vaivé del vent i l’esclat de les ones de l’oceà indiferent.

Aquest crim no tindrà cap càstig de les autoritats de Nova Delhi com tampoc no el reben les bèsties innocents que devoren el visitant temerari que gosa endinsar-se en el territori que els és propi i reservat. Segons la llei establerta, l’illa Sentinella del Nord és un territori expressament prohibit a tothom i està vedat qualsevol tipus d’intromissió exterior. Ningú no pot visitar-la, ningú no la pot conèixer perquè ha de ser preservada com es guarda un bon secret. Quan fa trenta-set anys, un esforçat vaixell de càrrega va quedar travat als esculls que l’envolten, la tripulació es va haver de defensar dels nadius amb bengales i destrals fins que, dies després, un helicòpter policial els va poder rescatar. Ben diversa sort van tenir, fa només sis anys, dos pescadors del golf de Bengala que també van quedar atrapats en aquella mateixa corona de corall, bella i perillosa. Van ser cosits a fletxes.

Si l’illa prohibida avui fos oberta a tothom seria com qualsevol altra de la regió, idèntica a les que van acollir imprudentment els colons estrangers. Avui estaria coberta per tot arreu de plàstics, de turistes, d’alcoholisme i de misèria. Els primitius indígenes faria lustres que haurien estat esborrats del mapa, delmats per les malalties contagioses dels altres humans, confosos per les evidents contradiccions dels que, cada matí, s’omplen la boca de democràcia, de convivència i de respecte, dels drets de l’home, de la igualtat entre els sexes, d’ecologia i de llibertat. Sentinella del Nord avui encara no està ni devastada ni saquejada perquè uns homenets negres, armats amb rudimentaris arcs i fletxes, defensen una manera de viure tan primitiva com legítima. No, no volen aprendre anglès, ni música, ni ioga, el que volen és que els deixem tranquils. El paradís a la terra existeix, però ja està ocupat, ja té habitants i, naturalment, no ens hi volen pas, sota pena de mort. El que estaria força bé és que, si mai un plat volador d’extraterrestres arriba en so de pau a la Terra, que aterrés confiadament a l’illa prohibida. Trobaran que ha valgut la pena el viatge.