El mòbil, tal i com avui el coneixem, el carrega el diable. Aquestes màquines semblen amicals perquè ens omplen estones buides, permeten tota mena de converses i confidències a distància, fins i tot enraonar simultàniament amb més de dues persones, i també fer servir, si és que en tenim, més d’una personalitat o personatge dins nostre. A Rimbaud o a Pessoa, dos dels grans escriptors de la fragmentació de la identitat moderna, els hauria encantat aquest enginy diabòlic. Per primera vegada en la història podem emetre missatges instantanis que són, ara com ara, el més semblant a la transmissió de pensament que hem experimentat. Així les xarxes s’inflen privadament de diàlegs, polèmiques, indiscrecions, intimitats, missatges manyacs, sexuals, porcs, cafres, constitucionals i anticonstitucionals. En definitiva, d’exercicis de sinceritat humana impensables fins fa quatre dies que es poguessin consignar per escrit. Escrivim missatges que s’han alliberat de l’antiga solemnitat de la lletra escrita. Per aquest camí també ha deixat de ser cert que les paraules dites se les emporta el vent mentre que només romanen les escrites. Els “hilillos de plastilina” de M. Rajoy acompanyaran per sempre al president del Govern d’Espanya mentre duri la civilització audiovisual. Verba manent, scripta manent pariter.

En aquest nou món de la paraula telemàtica hem pogut descobrir nombroses sorpreses. Dels papers de WikiLeaks a les recents confidències de Carles Puigdemont al conseller Toni Comín hi ha hagut de tot, encara que, en realitat aquestes darreres revelacions són poc sucoses. Expressen tan sols la humanitat de Carles l’Humà, la dura solitud d’un home amb ambició històrica, el setge permanent al que es troba sotmès Carles l’Audaç, tant per alguns dels antics membres del PDeCat com per l’estratègia d’Esquerra Republicana, uns i altres encegats per l’ambició de poder. Sembla que hagin oblidat que aquesta revolta dels Catalans, que aquesta revolta dels Somriures, és essencialment una decidida voluntat popular i que els partits polítics independentistes tan sols són un instrument, una eina com una altra. Sobre aquesta realitat ha bastit Carles el Gran el seu enorme prestigi, a Catalunya i a fora, precisament perquè no és gens un home de partit, perquè és un home sense ambició personal, perquè representa la Catalunya que no s’agenolla i que sempre desconfia davant del poder de Madrid. Perquè per a molts periodistes internacionals, per a molts observadors atents, Puigdemont és l’únic polític discordant que ni és un populista ni un ximple. També per això trobareu tanta gent que el vol esborrar del mapa, de Falange a Podemos passant pel simpàtic Joan Tardà.

Les paraules privades de Carles el Franc a Toni Comín, amb tot, tenen un aspecte inquietant. Es poden interpretar com si fessin referència a un pacte secret entre alguns polítics polítics separatistes i el Govern de M. Rajoy. Polítics que pensen que l’autonomia catalana es pot recuperar i que pot ser governada novament pels independentistes. Que es pot tornar a una mena de nou pujolisme, però ara decorat amb estelades. Que hi poden haver presidents de la Generalitat merament simbòlics i presidents de la Generalitat efectivament executius. Que santa Llúcia els conservi la vista i el déu Bacus tan bon humor. Persones que pensen que el nou president del Parlament pot alhora acontentar el Tribunal Constitucional i la voluntat majoritària expressada a les urnes que reclama la independència. Unes eleccions que, amb majoria absoluta, ha guanyat Carles Puigdemont. Si el president Torrent, aquest senyor que sempre parla com si estigués dictant una carta, encara no s’ha atrevit a convocar avui el ple del Parlament per investir Puigdemont, sempre pot seguir els passos de Santi Vila i dimitir. És una sortida digna. I si, per ventura, el Parlament investeix qualsevol altre candidat que no sigui Carles Puigdemont, els partits polítics independentistes no només hauran perdut la seva personalitat política més significativa. Hauran avalat el cop d’Estat de Madrid contra el president legítim i s’hauran conxorxat en contra de la voluntat majoritària del poble de Catalunya. No és poca cosa. Així ens prendran ben seriosament a Europa. Així s’estriparà per sempre més la unitat de l’independentisme, tal com volen, desitgen, a la Moncloa. Où sont les neiges d’antan? Et ceux qui voulaient casser les œufs?  

Jordi Galves
República Belga (38) Sobirania Jordi Galves
Jordi Galves
República Belga (37) Rajoy vol Junqueras Jordi Galves