El moviment independentista sacseja la societat i qüestiona, més enllà de la confiança gratuïta, fins a quin punt vivim o no vivim en una autèntica democràcia. Mentre la societat catalana s’entretenia en escollir ara l’autonomisme de CiU, ara l’autonomisme del PSC, mentre res no es movia perquè res no es podia moure, semblava que tots els drets estaven assegurats i protegits, especialment el dret a la discrepància, el dret a la lliure opinió, fins i tot el dret a la dissidència política. Ens pensàvem que tot era possible simplement perquè, en realitat, no s’havia intentat res, no només des del punt de vista sobiranista, tampoc des del punt de vista social i econòmic, des del punt de vista cívic i moral. El país català, tot s’ha de dir, sempre havia oscil·lat, històricament, entre la més vanitosa de les resignacions, de les covardies conformades, i la més destructiva de les autocrítiques, entre el seny i la rauxa, entre els espavilats que van fer ric el país i els idealistes que el van fer culte, entre els avars més criminals i els revolucionaris igualment criminals. De manera que l’independentisme, com a fenomen col·lectiu, com a projecte que inclou tothom que s’hi vol implicar, ha esdevingut una formidable síntesi entre les dues Catalunyes, un nou compromís entre les dues ànimes de la nació, de tal manera que pogués ser la superació definitiva de les velles inèrcies, dels vells partidismes i de les absurdes rivalitats de casino de poble. Quan ens vam atrevir a pensar políticament d’una altra manera, a mirar més enllà de les tímides bandositats entre el centredreta de CiU i el centreesquerra del PSC, tan iguals entre si com dues gotes de whisky, ens vam adonar que vivíem suggestionats per supersticions absurdes, fins i tot autosuggestionats per determinades mentides.
Gràcies a la contundent controvèrsia que ha originat l’independentisme han caigut moltes màscares. Hem vist com Jordi Pujol, el cappare de la nació, era un imponent mentider, que mentre feia l’orni i predicava la moral més severa, que mentre feia l’idealista patriòtic tenia l’ull viu per als negocis familiars. Hem vist com Narcís Serra feia de pirata disfressat de banquer ruïnós, de la mateixa manera que abans s’havia disfressat d’espia a Madrid. Que Pasqual Maragall transformava Barcelona en una ciutat només per a rics internacionals, per a l’explotació turística de quatre famílies, mentre aixecava la bandera del socialisme i de la redistribució de la riquesa. Hem vist que el sindicalisme de Joan Coscubiela era tan poc sòlid com l’ecologisme de Lluís Franco Rabell, i que a l’hora de la veritat, tots dos preferien l’Espanya conservadora a la Catalunya per construir. Hem vist què significava, en realitat, el fet diferencial per a Josep Antoni Duran i Lleida a la suite de l’hotel Palace de Madrid, i hem vist, exactament, quina idea patrimonialista tenien els polítics del PP a propòsit l’erari públic i en què consistia, de debò, la regeneració política per als dirigents de Ciutadans. La seva particular idea de la concòrdia i de la convivència. Sí, tot això ho hem vist gràcies al terratrèmol polític que significa ara i aquí l’independentisme. Un terratrèmol que no només afecta Catalunya, sinó tota Espanya i Europa sencera. Les mentides de la justícia espanyola han quedat al descobert davant dels tribunals d’altres països i els currículums fantasiosos de molts polítics han quedat definitivament desacreditats. L’allau de tantes mentides descobertes està generant una repulsió generalitzada cap als mentiders. Perquè, si bé un excés de realitat és insofrible per a la societat, un excés de falsedat la fa completament inviable.
La revolució dels somriures, la revolta dels catalans, té més importància del que som capaços de sospitar, és el fenomen històric més important que viurem mai tots nosaltres, i tant si en som partidaris com si no, el cert és que ja ha servit per a moltes coses. La primera i principal, ara com ara, ha servit per adonar-nos de quina mena de gent ens ha governat i ens governa, i quina mena de gent aspira a substituir-los i a “millorar la societat”. La mentida és un mecanisme psicològic de protecció, de fantasia que duu a l’immobilisme i a la resignació, al replegament interior, a la covardia, a la renúncia. I cal recordar que, mentre Adolf Hitler sostenia que els mentiders són també grans mags, la vella Bíblia recorda que la veritat ens farà lliures.