La presa de possessió del nou president Torra, que va durar tres minuts i trenta-sis segons, ha tornat a despertar un renovat interès per la simbologia política, per les formes i la pompa del poder, un poder sens dubte equívoc, perquè és català i perquè és dels nostres dies. En qualsevol cas, el respecte que desperta la figura presidencial al nostre país és genuí, no només perquè té a veure amb la tradicional cultura republicana que s’ha desenrotllat amb gran intensitat des del Vuit-cents, o per la duradora influència política de la França veïna i democràtica. El president de Catalunya és en ell mateix una institució venerada, honorable, independentment de la recuperació de la Generalitat, una tramposa reconstrucció historicista que va idear amb intel·ligència l’erudit i polític Lluís Nicolau d’Olwer, de bona memòria. El president d’un país sempre encarna el país que governa, el representa i l’identifica, més enllà de les idiosincràsies i qualitats personals del polític que ocupa el càrrec. Hi ha qui diu, i té raó, que els diners canvien les persones però no és perquè els diners tinguin cap mena de poder màgic i secret. El que canvia les persones és, en realitat, el poder que donen els diners i no el peculi, és el poder en ell mateix el que genera metamorfosis, l’energia que transmet, l’autoritat, la potestat, que espontàniament li atorguen les persones que l’envolten, el que pot fer canviar la personalitat d’un individu presidencial, construir-lo d’una manera més acabada i coherent, fent-lo, tal vegada, més responsable i conscient de l’enorme funció que té, brocar el cavall de la sobirania popular, de l’energia de la nació, de la puixança dels seus ideals, de la capacitat i la fortalesa dels seus compatriotes. I, certament, el poder tot sovint es mostra i es representa a ell mateix perquè pugui ser reconegut.

El president dels Estats Units no porta al damunt cap distintiu presidencial, ni els de Rússia, la Xina o Alemanya. El president de França, en canvi sí, perquè és una figura molt més ritualitzada que la dels altres, d’acord amb l’antiga tradició de l’ostentosa i altiva monarquia francesa. Al trau esquerre de la jaqueta, el de la banda del cor, hi duu el que es coneix popularment com el canapé, un petit botó d’un color roig intens muntat sobre un mig nus d’or, una insígnia que representa el gran collar de la Legió d’Honor, la condecoració que identifica allà on va el gran mestre de l’orde, és a dir, el cap de l’Estat francès, des que així ho va instituir l’emperador Napoleó III. Durant la investidura protocol·lària del president de França se li imposa aquest botonet però el gran collar que té dret a dur només s’exhibeix allà mateix sobre un coixí de vellut vermell, en un gest de sobrietat. És pensant en la França republicana de De Gaulle que es va determinar, a Catalunya, el ritual de la imposició del medalló presidencial, completament inventat pel cerimoniós president Josep Tarradellas just després de l’exili. I és el que s’ha volgut emular, en cert sentit, en la presa de possessió del president Torra, però evitant al públic, afortunadament, la còmica escena de l’escanyacolls que es produeix sempre que es vol penjar al nou president la solemne joia de Macià dissenyada per Jaume Mercader, tan bonica, sí, però que té una corda tan curta i una tanca tan malparida. La peça pesa força, és d’or i d’ònix, més adient com a arma ofensiva que com a condecoració que pugui penjar sense destorb del coll del primer català. L’escut del medalló està inspirat en l’emblema reial de les quatre barres, el que avui es coneix com la bandera de Catalunya, la popular senyera, que durant el període republicà va mantenir-se com a símbol principal de Catalunya i com a pervivència de l’Estat Català al llarg de la història. Avui, precisament, quan la figura presidencial i l’autonomia catalanes estan tan qüestionades, tan reduïdes a les formes més purament simbòliques i buides de sentit, gairebé a l’atorgament de noves creus de Sant Jordi i poca cosa més, el president Torra ha fet bé de reduir la cerimònia al mínim indispensable, sense celebracions avui injustificables. Sense fer-se penjar del cos més coses al costat de l’escut de la Generalitat i el llaç groc. Un president tampoc no és un arbre de Nadal. M’ho tenia dit Baltasar Porcel; de vegades Catalunya parla d’ella mateix com si fos l’imperi de Genguis Khan i al capdavall, no té gaire més poder que l’Ajuntament de Castellfollit de la Roca. Per dir-ne un.