No és una manera de parlar, és una manera de pensar. Mentre Albert Rivera només veu espanyols, embriagat de patriotisme, Pablo Casado veu una pistola independentista al damunt de la taula de la negociació amb l’Estat. Posats a parlar de visions, també som uns quants que veiem altres coses, com ara les passejades del fantasma putrefacte, eternament devorat per la ignomínia, del general Franco. El veiem clarament en l’espanyolisme enfebrat i sentim com arrossega les cadenes, les mateixes cadenes de Ferran VII, acompanyat pels crits esgarrifosos de Muera la libertad y vivan las cadenas, viva el rey absoluto. El panorama és tan grotesc i temerari com impossible d’acceptar. També hi distingim Gregorio Peces-Barba, repetint durant tota l’eternitat la famosa frase del general Espartero: para mantenerla a raya hay que bombardear Barcelona cada cincuenta años. Aquí hi ha gent amb pistola d’una banda, i de l’altra, gent que porta llaços grocs i un cansament, una fartanera immensa, d’Espanya.

Aquí hi ha gent amb pistola d’una banda, i de l’altra, gent que porta llaços grocs

Aquí l’única pistola que hi ha al damunt de la taula és la pistola dels paramilitars de la Guàrdia Civil, aquestes admirables persones que van proclamant el honor es mi divisa i, alhora, fent-se un sobresou apallissant i reprimint ciutadans, ciutadans que els paguem el sou. Aquí l’única pistola que hi ha al damunt de la taula és la de l’exèrcit espanyol, el que constantment amenaça amb intervenir per avortar la independència de Catalunya, el mateix exèrcit espanyol que va posar la pistola damunt de la taula en redactar-se la Constitució Espanyola, el document fetitxe aprovat a punta de pistola, de baioneta, de canó, de míssil. Aquí l’única pistola que hi ha al damunt de la taula és la que imposa una justícia sense garanties, la justícia que demana trenta anys de presó a Carles Puigdemont i el seu Govern mentre adjudica una cel·la de 450 metres quadrats a Iñaki Urdangarin. Aquí l’única pistola que hi ha al damunt de taula és una pistola de fabricació espanyola que s’exporta per exterminar iemenites, aquí l’única pistola que veu tothom és la que té inscrita la coneguda llegenda negra, todo por la patria.

Desobeir pacíficament les lleis no és una pistola, ni tampoc és violència

Desobeir pacíficament les lleis no és una pistola, ni tampoc és violència. Desobeir les lleis, ben al contrari, és una obligació moral, així ho entenien sant Tomàs More o Gandhi o qualsevol altre campió de la llibertat i del dret a la discrepància en la història de la humanitat. Només des de la perversitat, des de la més nècia intoxicació de l’opinió pública, es pot acusar de violència a la víctima mentre s’empunya alegrement una pistola. “No m’obliguin a fer el que no vull fer” va expressar sàdicament Mariano Rajoy abans d’enviar a Catalunya deu mil persones armades amb pistoles. Només el maltractador pervers s’atreveix a pensar que, en realitat, la víctima és la responsable de l’ús de la força, la responsable d’un càstig exemplar. Només el maltractador se sent víctima per justificar-se i només el maltractador veu violència en el pacifisme. L’espanyolisme, si vol tenir alguna possibilitat de pervivència, hauria de buscar altres arguments que no fossin l’amenaça, la intimidació, la venjança i les pallisses policials. Hauria de buscar alguna idea sana i compatible amb la justícia. I no, cap llei al món diu que la desobediència a la llei sigui violència. De fet, aquest argument no només és absurd, també és completament il·legal. En realitat, tots els codis penals del món distingeixen delictes amb el concurs de la violència i delictes sense violència. Els delictes sense violència no són violència. Per tant, qualificar de violència el que no l’és sí que és il·legal, va en contra de la llei. Els fonaments internacionals del dret no depenen dels perversos jocs de paraules del nacionalisme espanyol, de la seva manera de raonar, de parlar per parlar.