Que la llibertat de tot un poble —i la del seu president— hagi acabat en mans d’un remot tribunal regional alemany és un despropòsit que explica quins límits tan fràgils té l’imperi de la llei i quina mena de societat som a Europa, perduda en el seu narcisisme. Uns senyors i unes senyores molt dignes i disfressats amb toga que claven un cop de martell damunt d’una taula quan acaben de parlar i després es repapen al seient. Encara hem de saber si Carles Puigdemont, Carles l’Ardit, Carles l’Irreductible, serà finalment lliurat a la justícia espanyola per altres gravíssims crims imaginaris i si el Tribunal Suprem d’Espanya té la possibilitat de trobar alguna maquinació jurídica, creativa, per continuar erosionant la societat catalana, per continuar dividint-la entre realitat independentista i ficció espanyolista, imperialista, per continuar combatent la voluntat majoritària de la societat catalana la qual, efectivament, sí que té un projecte polític clar, sí que té una il·lusió col·lectiva que vagi més enllà de l’anar tirant. La independència continua essent avui l’únic projecte que genera entusiasme entre una part de la població catalana. De la mateixa manera que la política arriba fins on arriba i no se li pot demanar gaire més, la justícia també té les seves limitacions i cal saber-les amb antelació. La justícia no és la solució política de res. No ho volen entendre al PDeCat i a ERC però ho repetiré: de res. Serveix per castigar els lladres de gallines i els lladres de comptes corrents —en això no té gaire traça, la veritat—, per ordenar el trànsit rodat, per castigar els assassinats, per gestionar les deixes i les herències que constitueixen la millor diversió de les famílies cabaloses, i per poca cosa més. Els advocats acostumen, en conseqüència, a guanyar-se molt bé la vida. Escriuen sempre horriblement i complicada, perquè la seva realitat és més sublim que la nostra, la dels pobres mortals, i l’idioma se’ls fa petit cada vegada que obren la boca. Són persones extraordinàriament importants. Quan la justícia, que des de temps romans va ser pensada per evitar que les persones amb diners no acabessin matant-se entre ells, es vol aplicar al controvertit món de la política i substituir les voluntats electorals és que alguna cosa no funciona. Com, per exemple, quan alguns polítics d’Espanya defensen l’indefensable i han de justificar-se d’alguna manera espúria. De la mateixa manera que els jutges de Slesvig-Holstein van dir ahir que no a l’extradició de Carles Puigdemont per alta traïció podrien haver dit que sí. Amb la mateixa facilitat i la mateixa manca d’atribucions polítiques i morals ja que, pel que sembla, de legals, les tenen totes. Michel Foucault ja va deixar dit que la guerra no és anterior al dret, ni tampoc no s’oposa al dret, en absolut. De fet, el dret és, en realitat, una manera com una altra de fer la guerra com poden constatar tots els presos polítics d’avui i de sempre. Això ho haurien de tenir ben clar i apamat els nostres polítics independentistes que es pensen que assessorats per una col·lecció de juristes trobaran la solució màgica al greu conflicte que vivim a Catalunya. La fantasia del venerable jurista Carles Viver i Pi-Sunyer, per exemple, d’anar de la llei a llei per aconseguir democràticament i incruenta la independència de Catalunya no és més que això, una fantasia, una disquisició acadèmica, un joc intel·lectual, molt bonic però, com s’ha vist, molt poc útil. Sigui dit amb el màxim respecte per sa senyoria.

Cap assessor legal no hauria recomanat mai a Carles Puigdemont que emprengués el camí de l’exili i encara menys que es deixés arrestar en el territori de la República Federal Alemanya, dues decisions massa arriscades, trasbalsadores. La política gestiona la contingència, la política digna del seu nom està feta d’audàcia, d’imaginació, de coneixement i sentit de la realitat. La justícia es pot desenvolupar perfectament sense aquest sentit exacte del que són les coses, com continua i continuarà demostrant el jutge Llanera amb l’ajut inestimable del el cos paramilitar de la Guàrdia Civil. Els juristes, els bons juristes, sempre recomanaran prudència i jurisprudència als seus aconsellats. Però amb prudència i respecte escrupolós a la tradició mai no s’ha canviat res de res en aquest vell món. Per això Carles Puigdemont, Carles l’Ardit, que també s’equivoca com tothom, és ara com ara l’únic polític capaç d’aplegar les voluntats necessàries per aconseguir la independència de Catalunya. I, a sobre, al nostre país, tampoc no ens deixen escollir els jutges per votació.